Lleugeresa

Els països, lamentablement, existeixen. Ho deia Cioran, el pensador romanès que volia ser francès, anticipant la consciència d'identitats múltiples tan freqüents avui dia. I cada país projecta valors que són el seu orgull i la seva càrrega: una mena de tirania –insistia Cioran– que pesa en l'individu. El romanticisme va exaltar la visió platònica de les identitats nacionals i van arribar les col·lisions catastròfiques del segle XX. Potser per això Cioran veia en el gust i el cinisme intel·ligent dels salons aristocràtics de la França del divuit la imatge d'una civilització feliç. Un país autosatisfet entre dues anomalies del seu tarannà: les catedrals gòtiques (d'arrel germànica) i el delit d'anar més enllà (d'arrel britànica) que obsediria Napoleó. En fi, suposo que un historiador marxista trobaria frívola aquesta visió del romanès afrancesat. La qüestió és que, quan el món ens pesa massa, la cultura del divuit sempre es presta a oferir-nos alguna lleugeresa. Un atzar m'ha portat a les mans un article en què Javier Marías evoca la seva traducció del Tristram Shandy, la novel·la del clergue rural anglès Lawrence Sterne, el llibre més irreverent i descarat del segle XVIII i de la història de la literatura. Una obra que ho relativitza tot –començant pel mateix procés de gestació del narrador– i que convida constantment a abandonar la línia recta (i el recte camí) a favor de tota mena de digressions i entreteniments. Sterne és un antídot a les rigideses morals i els destins heroics que arribarien, fatalment, en segles posteriors, i aspira només a l'heroisme d'aquells “que saben morir fent broma”. Quan era clar que li arribava l'hora només va dir que “pel meu gust viuria set o vuit mesos més... però que sigui el que Déu vulgui”. I Javier Marías en descriu el moment final: “Un testimoni va relatar el seu ultimíssim alè. «Ja ha arribat», es va limitar a dir Sterne, i va aixecar la mà, com si volgués parar un cop.” Els lleugers del divuit sempre rebaixen tensió, fins i tot en cabòries terminals.