Violència de gènere

Dime­cres pas­sat el món es va mani­fes­tar con­tra l'ano­me­nada violència de gènere, que no és altra cosa que el mal­trac­ta­ment o l'assas­si­nat de dones per part de l'home amb qui for­men o for­ma­ven pare­lla. Hi va haver mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries per dema­nar que s'aca­bin d'una vegada aques­tes desgràcies, i, a part del dia en qüestió, sovint veiem per­so­nes silen­ci­o­sa­ment aple­ga­des davant l'ajun­ta­ment del poble o ciu­tat on una dona ha estat assas­si­nada pel seu com­pany o excom­pany, per mani­fes­tar el rebuig que aital crim els pro­voca. Amb tot, hi ha una cir­cumstància cada cop més freqüent en aquest tipus d'acci­ons, i és el suïcidi del seu autor. Una cosa sem­blant als casos de ter­ro­risme giha­dista, quan el res­pon­sa­ble d'una matança ha fet deto­nar la càrrega explo­siva que duia unida al seu cos. Si l'assassí també es mata, cal dema­nar justícia? Pel que fa al ter­ro­risme, encara hi ha la pos­si­bi­li­tat de tro­bar els autors a l'ombra, és a dir, els res­pon­sa­bles jeràrquics de la mas­sa­cre. Però si qui mata la seva com­pa­nya es mata ell també després, qui queda, per poder incul­par i cas­ti­gar?

De fet, la dis­cri­mi­nació feme­nina és un tema que ve de molt i molt lluny. Si no recordo mala­ment, en els casa­ments per l'Església, el sacer­dot ofi­ci­ant exhor­tava la núvia a l'obediència al marit, com si la cerimònia no només l'unís a l'home com a com­pa­nya, sinó també com a ser­venta fidel. Tinc a les mans unes làmines edi­ta­des durant el fran­quisme, sota el títol Guía de la buena esposa, en què s'hi lle­gei­xen con­sells com aquests: “Des­cansa 5 minu­tos antes de su lle­gada para que te encu­en­tre fresca y relu­ci­ente; Déjalo hablar antes, recu­erda que sus temas son más impor­tan­tes que los tuyos; A la hora de su lle­gada apaga lava­dora, seca­dora y aspi­ra­dora e intenta que los niños estén calla­dos; Cual­quier pro­blema tuyo es un pequeño deta­lle com­pa­rado con lo que él tuvo que pasar; Ten una bebida cali­ente lista para él. Arre­gla su almo­hada y ofrece qui­tarle sus zapa­tos.” Y la sèrie aca­bava així: “Habla con voz suave y pla­cen­tera.” Com es pot veure, se'ls pro­po­sava sub­missió abso­luta, atès que els afers dels marits eren més impor­tants que els d'elles, els pro­ble­mes de les quals no eren res com­pa­rats amb els d'ells. I aca­baré amb la frase d'un acu­dit que s'expli­cava en aquells temps, i que té dues lec­tu­res semànti­ques: esposa, no esclava.