Depèn

Fa un parell de mesos el Con­sell Social del meu poble, que aplega les enti­tats i els pro­fes­si­o­nals que tre­ba­llen en l'àmbit social, es va reu­nir d'urgència. Feia poques hores que la foto­gra­fia d'un nen mort a la sorra d'una platja turca ens havia glaçat el cor i tots, d'una o altra forma, ens havíem sen­tit inter­pel·lats. Hi va haver qui va ofe­rir llits a casa seva i qui, abso­lu­ta­ment com­mo­gut, expe­ri­men­tava una neces­si­tat pràcti­ca­ment fisiològica d'actuar, de moure's, de fer alguna cosa. Tot­hom se sen­tia empès per una força pro­funda i, en tot cas, qui es resis­tia, ho feia par­lant des de la pro­xi­mi­tat amb molts congèneres i veïns aban­do­nats a la seva dis­sort quo­ti­di­ana, pre­o­cu­pant-se pels recels que podia des­per­tar aque­lla onada excep­ci­o­nal de soli­da­ri­tat. El feia patir que la soli­da­ri­tat amb els des­es­pe­rats externs no es deduís de la que s'ha de des­ti­nar als des­val­guts interns, o que esde­vingués un trist greuge com­pa­ra­tiu. Aquest és un país enor­me­ment desi­gual i, per tant, enor­me­ment car­re­gat de frus­tra­ci­ons i recels. Mal­grat això, però, amb la retina plena de morts i tragèdies con­cre­tes i amb les pan­ta­lles ple­nes d'una munió de ros­tres tra­ves­sats pel dolor, pre­do­mi­nava la sen­si­bi­li­tat huma­nitària. Una sen­si­bi­li­tat que es va esten­dre i que, com­bi­nada amb la pólvora de la indig­nació, va arri­bar als que exer­cei­xen el poder con­vençuts que ho fan amb l'encàrrec d'alçar murs i trac­tar amb cru­el­tat i mes­qui­nesa els que que­den a l'altra banda, i va des­en­ca­de­nar una certa vibració que, en apa­rença, els va esto­var.

Aquell estat d'ànim s'ha esbra­vat. L'han rele­gat els atemp­tats de París, la por i tota la trom­pe­te­ria de guerra. L'oasi de civi­lit­zació euro­peu pre­miat amb el Nobel de la pau, l'essència cul­tu­ral, sen­ti­men­tal i ideològica que ara ens ins­ten a defen­sar, ens ha mos­trat la seva cara més hipòcrita, curta de mires i des­me­mo­ri­ada. Molt països afri­cans i asiàtics amb menys ínfu­les acu­llen moltíssims més refu­gi­ats. El drama dels que fugen de la guerra no només segueix sinó que s'ha agreu­jat per nous tan­ca­ments de fron­te­res i per les dure­ses mete­o­rològiques pròpies de l'hivern, i el Medi­ter­rani segueix dipo­si­tants morts a les seves plat­ges, però ara qui ens governa pot rega­te­jar més còmoda­ment els con­tin­gents i embro­llar les solu­ci­ons en labe­rints burocràtics, perquè ja no per­ce­ben la pressió de la indig­nació pública. D'aquesta natu­ra­lesa tan fràgil estan fets els nos­tres glo­ri­fi­cats valors pre­do­mi­nants.

Aquí, com arreu, odiem quan ens atien l'odi, tan­quem els punys quan se'ns des­perta la por i obrim els braços i sabem mos­trar-nos soli­da­ris i humans quan ens reco­nei­xem en el dolor i la des­es­pe­ració ali­ens. Tot depèn de la glàndula que ens esti­mu­lin. “Quan sento Wag­ner em vénen ganes d'envair Polònia”, diu Woody Allen en una pel·lícula, i em temo que quan tor­nin a con­vo­car la reunió del Con­sell Social, els que ens hi tro­bem, ja ho farem en un ambi­ent domi­nat per la con­tundència de la Caval­cada de les valquíries.