Riures i somriures

José María Aznar somreia i reia com una hiena; Fraga, com un feixista; Miguel Ángel Rodríguez, com un abusaenanos; Montoro, com Nosferatu o Svintus, i Soraya Sáenz de Santamaría, com un golafre satisfet. Mentre li regalima encara la mel pels llavis. Són riures i somriures inquietants, sinistres. De gent que no sap somriure ni riure amb humanitat. Són la gent que no saben riure ni somriure si no és d'algú. Per constatar una feblesa aliena i una humiliació pròpia. Així somreia Sáenz de Santamaría divendres enfilant-se, com sempre, al faristol per proclamar que pagarien els farmacèutics catalans perquè la Generalitat havia acatat les exigències del seu govern. Quines exigències? Que s'ho gasten en coses “serioses”. “Constitucionals”, en diuen ells. Deu ser molt constitucional balafiar els diners de tots els contribuents catalans en una enorme idiotada en forma de tren que unirà cagant llets totes les capitals de província amb la del regne. Encara imperi. Mentre els malalts catalans que necessiten medicaments cars han d'anar de botiga en botiga en un viacrucis insuportable. Soraya Sáez de Santamaría somreia divendres com somriuen els dèspotes. Ben pagada, constatava que els forts manen i que els dèbils obeeixen o són esclafats. Andreu Mas-Colell declarava un dia abans que faria els cent metres si li ho demanaven per cobrar. Per cobrar, senyor conseller, només hi ha una garantia: la dignitat. És a dir, començar a recaptar nosaltres i deixar-se de curses i volantins en calçotets.