Refundació

La Cata­lu­nya del ple­bis­cit, aquest país que viu en angoixa per­ma­nent i pen­dent del pro­ces­sisme i les seves deri­va­des, s'ha cobrat una víctima de les més cobe­ja­des a les cata­cum­bes de l'Estat: Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya (CDC). El par­tit que va néixer amb Pujol ha mort en el moment que el fan­gar de l'herència de l'antic pre­si­dent ha fet intran­si­ta­ble el camí que havia de recórrer el par­tit a par­tir d'ara. Con­vergència va repre­sen­tar, durant molts anys, l'essència de la Cata­lu­nya autonòmica que pido­lava per més auto­go­vern –quan­ti­ta­ti­va­ment par­lant, no pas de manera qua­li­ta­tiva com nego­cien els bas­cos la seva quota–, la política del peix al cove. I, més recent­ment, i sobre­tot quan s'ha pogut treure el llast que li supo­sava Unió, Con­vergència va deri­var a l'inde­pen­den­tisme lide­rada per un Artur Mas que ha posat en joc la seva tra­jectòria política, pro­fes­si­o­nal i per­so­nal.

No sóc un orto­dox de la ide­o­lo­gia, m'acosto més a refle­xi­o­nar sobre la base del prag­ma­tisme. Més, par­lant de política! Per tant, valoro que CDC decidís fer un pas enda­vant i aban­donés l'auto­no­misme quan el país s'endin­sava per un pedre­gar amb horit­zons poc clars, fruit de la intran­sigència de l'Estat i el mal resolt sis­tema de les auto­no­mies. CDC va fer una aposta arris­cada que, en gran part, li ha sor­tit bé (i l'actual com­po­sició del Par­la­ment n'és un exem­ple, per molt que la lec­tura des de l'altra banda de la trin­xera sigui una altra). Però el par­tit no ha resis­tit. El nou “espai polític” –com defi­nia Josep Rull aquesta refun­dació– ha de lle­gir-se com la neces­si­tat que tenen els nous líders con­ver­gents de fugir d'un pas­sat molt malmès per les reve­la­ci­ons d'aquests últims anys, i que han com­promès des de l'arrel el seu pro­jecte: el cas Millet com l'avant­sala de tot ple­gat; la cai­guda en desgràcia de la família Pujol, en el seu moment començant per qui havia de ser el delfí d'Artur Mas, l'Oriol, empan­ta­nat pel cas ITV o, final­ment, l'ombra del finançament il·legal fruit de la gestió del famós, temut i ja denun­ciat per Pas­qual Mara­gall, 3%. Tot això, amb l'espasa de Dàmocles que suposa tenir l'Estat en per­ma­nent vigilància de l'orga­nit­zació, ara que CDC ja no és el par­tit que con­tri­bu­eix a la gover­na­bi­li­tat d'Espa­nya i aposta per una des­con­nexió.

El par­tit tenia dues solu­ci­ons. Per una banda, con­ti­nuar defen­sant les sigles ava­lat per aque­lla gestió d'èxit (que n'hi ha hagut, i molta), però com­ba­tent per­ma­nent­ment un relat gris, poc clar, a vol­tes obs­cur i brut de cli­en­te­lisme (tant com la majo­ria de par­tits, atès que el pro­blema és sistèmic). Per altra banda, començar de zero i fer net: des del meu punt de vista, decisió encer­tada si tenim en compte que, en política, comu­ni­car un relat creïble i sòlid és essen­cial per tenir èxit futur. El nou par­tit que surti de les cen­dres de la CDC actual no només ha de poder esde­ve­nir el catch-all que ja és avui CDC, sinó que ha d'acon­se­guir gene­rar un pro­jecte prou sòlid que faci creïble que hi ha hagut una refun­dació (ideològica­ment i en la lluita con­tra la cor­rupció).

Al Prin­ci­pat, CDC par­ti­cipa d'una coa­lició elec­to­ral (JxSí) que, tot i tenir la majo­ria par­la­mentària, no pot anar en soli­tari. Els ideòlegs de la refun­dació no poden obli­dar que, part del votant cupaire s'ha esca­pat de JxSí perquè, a peu del car­rer, es cas­tiga dràsti­ca­ment qual­se­vol esquitx de cor­rupció, de mala praxi. No és tant un vot ideològic, sinó de càstig al sis­tema. Aquest hau­ria de ser el mis­satge que plani per les tau­les de debat de com ha de ser la nova for­mació, que n'estic segur que pot esde­ve­nir un nou pal de paller del cata­la­nisme si sap apren­dre dels errors.