ERC, la CUP... qui més?
El resultat del debat nacional de la CUP, celebrat diumenge passat a Manresa, no ha aportat cap novetat al que ja sabíem. La majoria de la CUP segueix estant on estava, tot i que hi ha una facció que acceptaria la proposta de Junts pel Sí. Però el que preocupa, dos mesos després del 27-S, és que no hi ha sentit d'estat. I això és el que no permet que s'anteposi la nació i la construcció de l'estat català a qualsevol opció política o estratègica, sense oblidar que el resultat del 27-S va ser curt per endegar el procés. Uns centenars de vots per Girona més i el procés estaria encarrilat en l'estratègia que ha marcat el president Artur Mas.
Ara cal preguntar-nos si no és hora de començar a afrontar les mancances i les equivocacions que hem comès en el darrer any. No pas la bona gent sobiranista del país, que està emprenyada perquè no es troba el desllorigador a la situació, sinó la classe política dirigent que porta a terme el procés.
Hem callat –i potser encara cal que seguim fent-ho– algunes febleses de la nostra revolució democràtica i nacional i d'alguns dels seus dirigents, però el que és del tot inacceptable és atribuir a l'enemic intern les equivocacions comeses. Primer li va tocar el rebre a ERC, i més en concret, a Oriol Junqueras, i en les últimes setmanes, l'ofensiva i la tensió han estat amb la CUP. Ningú més s'equivoca en les maneres de fer? L'ANC i Òmnium han estat els veritables protagonistes del procés al costat de la bona gent sobiranista del país. Però aquestes dues entitats han sabut resistir i aguantar les pressions de l'establishment polític català? Caldria que els seus dirigents fessin certa autocrítica.
Per mi, la gran equivocació comesa és no haver sabut escollir l'equip de negociació de tot el procés, en el qual ha faltat el tacte suficient per exercir la coincidència i la complicitat, sense concessions prèvies, ni condicionants, ni xantatges de ningú. L'exclusió d'alguns sectors del país per la manca d'habilitat de l'equip negociador també ha estat un element molt perjudicial per assolir la majoria absoluta necessària el passat 27-S.
Però el que ha estat letal és el temps passat entre el 9-N i el 27-S. Calia esperar tant? Calien certs xantatges? El mateix dia 9 de novembre o l'endemà, el president Mas, sense més dilacions ni consells perniciosos del seu entorn, hauria d'haver convocat eleccions. Els debats llista única o tres llistes, quan de temps ens han fet perdre? Quanta gent hem perdut pel camí? Vull deixar clar que crec que al president en funcions, Artur Mas, li pertoca encapçalar, dins del full de ruta establert, el futur govern de la Generalitat. I ho dic per tot el que exposaré a continuació, que no és més que un intent que tots plegats reflexionem.
El món de CDC està impregnat pel pujolisme en els seus aspectes positius i negatius. I això fa que tinguem l'imaginari col·lectiu que un moviment polític ha de tenir un líder indiscutible, sense adonar-nos que no sols hi ha a Catalunya una revolució democràtica i nacional, sinó un canvi de la societat que trenca amb les estructures i els vicis del passat.
La compareixença de Rull, Romeva i Rovira, en el seu últim missatge conjunt a la premsa, ja ens dóna la imatge d'una nova generació que irromp amb força i trenca amb el passat. No hi ha ningú insubstituïble. La mateixa retirada de Jordi Pujol ho va demostrar en el seu moment i passaria el mateix si finalment Artur Mas no encapçalés la presidència de la Generalitat. El seu pas a la història ja està més que assegurat.
Cal, doncs, que ens preguntem, no per la pressió de la CUP, sinó per les circumstàncies polítiques i estratègiques del procés i si podem permetre'ns el luxe d'enrocar-nos en un dirigent o un altre. El moviment nacional i democràtic català és molt més que això.
El 20-D poden canviar moltes perspectives i el nostre procés nacional haurà de tirar endavant amb fermesa i contundència i sense condicionants de cap tipus.
