Efímer

Els what­sapp van matar els SMS i els SMS, les tru­ca­des. Això va pas­sar no fa pas tant i en no pas gaire temps: encara ho sap molta gent, però, d'aquí a ben poc, molta altra gent no en tindrà ni idea. Devia ser pen­sant en això que, fa uns dies, vaig pro­var d'expli­car a una colla d'ado­les­cents tot d'aspec­tes que em sem­bla que hem anat dei­xant de banda a mesura que ens hem anat apar­tant de la con­versa directa: les mira­des o els ges­tos, que van des­a­parèixer quan van arri­bar les tru­ca­des; el to o els mati­sos, que van dei­xar de tenir espai el dia que vam enviar el pri­mer SMS… Algú em va dir que hi havia els emo­ti­cons, tot i que ara veig que en diuen emo­jis. Tenia raó. Acon­ten­ten un xic tots els que podem tro­bar a fal­tar aquells altres aspec­tes, però per­den efec­ti­vi­tat tan ràpida­ment com abans es deia que en per­dia qui pro­vava d'ena­mo­rar una altra per­sona fent ser­vir parau­les massa gas­ta­des. Recordo encara el pri­mer cop que una dona va enviar-me un mis­satge repar­tit en cinc o sis what­sapps. Natu­ral­ment, tots molt curts. Pro­vava de seduir sense parau­les. També –ai!– sense com­pro­me­tre's. Em va agra­dar, però de seguida vaig pen­sar que no ho havia inven­tat i, encara, que ¿quan­tes vega­des podia repe­tir una estratègia com aque­lla abans que la per­sona a qui envi­ava aque­lla allau de what­sapps li escrivís: “Ja m'ho pots dir tot en un sol mis­satge, dona!”? I és que en aquest món de pres­ses i modes no sem­bla que hi hagi d'haver res que duri. No duren ni les imat­ges que envien els usu­a­ris, majo­ritària­ment joves de l'Snapc­hat, atès que s'esbor­ren pas­sats uns segons, ni dura, segons sem­bla, tam­poc la gran opor­tu­ni­tat de Cata­lu­nya per acon­se­guir la inde­pendència. A molts ens sem­blava que aquesta idea –dis­cu­ti­ble com totes les altres– era assu­mida per tot l'inde­pen­den­tisme. Aquesta set­mana, però, la majo­ria per­de­dora hem hagut d'assu­mir com la mino­ria que ens ha gua­nyat hi avant­po­sava una altra idea. I durant uns dies la depressió indis­si­mu­lada en què han cai­gut molts con­tras­tava amb l'ale­gria difícil d'enten­dre d'uns pocs d'altres. Però tot això també can­viarà perquè no hi ha res que duri. Per uns dies, no obs­tant això, ha sem­blat que, tret de la coherència monolítica de la CUP, tota la resta era efímer.