Gent gran

El veterà polític anglès Denis Healey complia 76 anys i un periodista li va preguntar com se sentia: “Doncs miri, quan un arriba a aquesta edat li passen tres coses. La primera és que la memòria et comença a fallar i... bé, ara mateix, no recordo les altres dues.” A una edat semblant, Ronald Reagan era reelegit president dels EUA. Tenia al davant un contrincant molt més jove, però en un debat televisiu Reagan va resoldre el problema de l'edat avançada amb una rèplica admirable: “No penso convertir la qüestió de l'edat del president en un tema d'aquesta campanya. De cap manera voldria aprofitar-me, per raons polítiques, de la inexperiència del meu jove contrincant.” Si s'envelleix bé, a certes edats, no queda més remei que practicar amb alegria la bondat i el sentit de l'humor. Les alternatives són penoses o directament patètiques. A certes edats, el que cal és saber-se treure del damunt les capes de ceba absurdes que un ha anat acumulant per retrobar-se a si mateix. Ho vaig sentir explicar d'una manera càndida però exacta a dues senyores grandetes que tenia al costat al metro: “No et passa a tu? No trobes que quan més gran et fas et tornes més i més com tu mateixa?” Els vells més admirables són els que actuen i parlen amb la tranquil·litat de saber que són com són. Les persones, com els bons vins, milloren amb l'edat perquè poden, finalment, desplegar la seva autèntica personalitat. Si persisteixen a voler ser el que no són, s'avinagren. El poeta irlandès Yeats (ara esplèndidament traduït per Josep M. Jaumà: Irlanda indòmita: 150 poemes de W.B. Yeats) és un exemple de vigor creatiu afuat per l'autoconeixement que comporta l'edat. Els seus millors poemes són els que va escriure de més gran. El poeta es mira la vellesa amb una rara combinació d'exaltació i realisme, però reclama també el dret de la gent gran a una descordada follia. Ho diu, mig emprenyat, en un vers memorable: “I per què no haurien de ser folls els vells?”