L'estil

Vaig llegir l'article del diari Ara en què David Fernández demanava dos vots de la CUP per investir Mas. Quan vaig acabar de llegir-lo, un remolí d'impressions agullonaven el meu cervell feliçment esgotat. Un cop més, Buffon va córrer a l'auxili, xiuxiuejant-me: “L'estil és la persona.” Vaig rellegir aquell article. I em va semblar que l'estil del text de David Fernández revelava nivells de naturalesa i intenció política. Així doncs, vaig induir, l'estil també deu ser la política.

L'article arrencava amb un epígraf del poeta Alexander Pope: “Fes bé la teva part, només en això resideix l'honor.” Es tractava d'una autobenedicció, o millor, d'una autoinvestidura: ¿qui és el maco que gosarà impugnar aquestes paraules minerals de Popefernández? L'estil de David Fernández és sinuós i, al mateix temps, prodigiosament vertical, com els rengles torçats amb què Déu escriu recte. En una estratègia de retòrica retoricada, en aquell article Fernández es prodiga en citacions (Adorno, Arquímedes, Breton, Beckett i J.M. Esquirol), en llatinades, en enginys ludolingüístics (“imposició grisborbònica”), en aforismes sadollats (“el rostre de l'altre sempre hi és”, “la culpa de la cara mai no la té el mirall”) i en contrapunts col·loquials que mostren quin és el grau de penetració popular d'aquest polític emèrit ara fitxat professionalment per Colau. I tot perquè Fernández atresora una saviesa primordial: el clímax narratiu exigeix fer-se gruar. Efectivament. L'article tenia 1.043 paraules, de les quals únicament 5 (“són dos vots al procés”) serien subratllades socialment. Pel to d'argot i d'usos familiars del llenguatge es nota que l'article va més adreçat als fidels encastellats de l'àcida Anna Gabriel que no pas a un, diguem-ne, ciutadà raonablement distès del burg. Parit amb fòrceps, probablement ja caducat, l'article de Fernández exhala un to litúrgic que s'apropa a la malenconia de les pregàries desateses. Seria una llàstima que la CUP s'enamorés un cop més dels seus propis llavis, s'inflamés novament de retòrica de consum propi i postergués una autocrítica ja indispensable: ¿com és que una formació que defensa la urgència de polítiques socials, les està demorant irreparablement?