Opinió

Irresponsable, jo?

A París plorem per haver esquerdat el gerro però és a les universitats i a on es fan els projectes tècnics i legals que han d'entendre que no es pot jugar a pilota dins de casa

Conei­xen allò del nen que va tren­car un gerro xinès? És un cas que plan­tejo als meus alum­nes. Els explico que un vai­let, jugant a pilota a la sala d'estar de casa seva, esquer­dissa aquell gerro que tan agra­dava als pares: el van por­tar de la Xina en el viatge de noces i era font de bons records. El nen, que li ha xutat una pilo­tada, corre plo­rant a la mare i li con­fessa –repe­ne­dit– que ha estat ell. Veient les llàgri­mes sin­ce­res de la cri­a­tura, la mare el renya: “No ho facis més.” S'adona que ha estat ben res­pon­sa­ble, reco­nei­xent-ho de seguida, com­pun­git. Ben res­pon­sa­ble? Gai­rebé tots els meus alum­nes d'ètica piquen. Ales­ho­res, entre tots, des­co­brim que això només és una petita part de la res­pon­sa­bi­li­tat: ser res­pon­sa­bles no es limita a assu­mir les con­seqüències de les nos­tres acci­ons sinó a pre­veure-les, a “dis­se­nyar-les” bé.

“Durant cen­te­nars d'anys, per fer res­pon­sa­ble a algú d'alguna cosa no es tenia en compte ni el conei­xe­ment ni la intenció, sinó només la cau­sa­li­tat física”, ens recorda Marina. Segur que aquesta sim­pli­ci­tat avui dia ens pot sem­blar escan­da­losa, però tenim un pro­blema en l'atri­bució i la gestió de la res­pon­sa­bi­li­tat. Alguns ente­nen la res­pon­sa­bi­li­tat com un sen­ti­ment, que nai­xe­ria en els nens cap als 5 o 6 anyets, lli­gat a la idea de cul­pa­bi­li­tat. “Jo no en tinc la culpa”, cri­dem sovint, defen­sant-nos: no me'n facis res­pon­sa­ble.

Entenc que la res­pon­sa­bi­li­tat no és només una experiència sub­jec­tiva, un “sen­ti­ment” (ho saben els jut­ges, els pares...), tot i que només expe­ri­men­tem culpa dels actes dels quals ens sabem real­ment res­pon­sa­bles. Els humans som prou malin­ten­ci­o­nats per “fugir d'estudi”, atri­buint sovint la res­pon­sa­bi­li­tat –la culpa– a d'altres o als fac­tors externs.

El 30 de novem­bre va començar a París la COP21, la cimera inter­na­ci­o­nal sobre el canvi climàtic. Dele­gats de 196 països, mem­bres de la con­venció de les Naci­ons Uni­des sobre aquest tema, cer­quen un acord real, just i apli­ca­ble per limi­tar l'escal­fa­ment glo­bal del pla­neta per sota dels 2º. Qui és res­pon­sa­ble del que ens ve a sobre? Me n'he de sen­tir cul­pa­ble? He estat un irres­pon­sa­ble, jo? He ana­lit­zat els repor­tat­ges sobre la qüestió de Matt McGrath, espe­ci­a­lista de la BBC sobre eco­lo­gia, i força més docu­ments, i no m'hi acla­reixo. Però pro­poso una via de solució: recu­pe­rar l'ocurrència de dos ide­a­lis­tes, Braun­gart i McDo­nough, un arqui­tecte i un químic, que el 2002 van publi­car Cradle to cradle: remaking the way we make things, un eco­lo­gisme “previ”, el C2C. Relle­gint-los ara entenc que pre­co­nit­zen can­viar la manera com fem les coses: actuem bé des d'abans, no només dient que “he tren­cat el gerro xinès!”. Les famo­ses tres R (reduir, reu­ti­lit­zar i reci­clar) serien insu­fi­ci­ents: una gestió del sen­ti­ment de cul­pa­bi­li­tat que, tot i que minora la degra­dació gene­rada per la crei­xent tec­no­lo­git­zació, no en fa prou. El movi­ment C2C demana can­viar la manera com dis­se­nyem les coses: “del bres­sol al bres­sol” sug­ge­reix que actuem tec­nològica­ment imi­tant el meta­bo­lisme de la natu­ra­lesa, que tot ho recu­pera perquè, segons sem­bla, “està molt ben dis­se­nyada”. Si dis­tin­gim entre els ele­ments tec­nològics (plàstic, vidre, metalls...) i els biològics (fusta, cotó, suro...), podem “dis­se­nyar pen­sant en l'ús pre­sent i futur dels mate­ri­als”: els pri­mers que­den a la tec­no­es­fera (s'han de reu­ti­lit­zar) i els altres tor­nen a la bios­fera, a la terra. Reco­mano la sessió TED de McDo­nough del 2005: una entu­si­as­mant uto­pia sobre els “camps mar­rons” i els “camps verds” al nos­tre món. A París fan bé de cor­re­gir i regu­lar, però la res­pon­sa­bi­li­tat havia d'haver nas­cut abans, la “revo­lució indus­trial” se'ns escapa de la mà.

Els con­fio una vivència: cada vegada que veig una veïna, ja velleta, que s'acosta als cinc con­te­ni­dors de colors de la can­to­nada, m'ena­mora i m'emo­ci­ona la cura amb què llença cada cosa al seu lloc. Si haguéssim dis­se­nyat millor les coses, faríem molt més efi­ci­ent el seu esforç. El nen del gerro xinès som nosal­tres: a París plo­rem per haver-lo esquer­dat però és a les uni­ver­si­tats i a on es fan els pro­jec­tes tècnics i legals que han d'enten­dre que no es pot jugar a pilota dins de casa.

No em per­din tam­poc el son pel sen­tit de cul­pa­bi­li­tat. Només volia ana­lit­zar si en sóc, d'irres­pon­sa­ble, jo. I vostès?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia