Feina, parella i gos

Dues dones –tren­te­gen, n'he de dir noies?– par­len en una botiga. Una explica que està sense feina i es posen a par­lar d'un ideal de vida satis­factòria fins que una de les dues resu­meix en tres parau­les i per aquest ordre el seu desi­deràtum: feina, pare­lla i gos. És la pri­mera vegada que sento de manera explícita que el gos forma part d'una aspi­ració d'esta­bi­li­tat. Vaig pen­sar en el clàssic, la cançó que va escriure el 1939 l'argentí Rodrigo Sci­am­ma­re­lla i que va fer furor: Salud, dinero y amor. On diu diners, poseu-hi feina, que és més rea­lista. En l'ima­gi­nari tra­di­ci­o­nal, l'amor cul­mina en un matri­moni feliç en què ell porta els diners a casa i ella se sent rea­lit­zada fent d'ale­gre mes­tressa de casa, de mare d'uns nens de rulls d'or i ben ali­men­tats, i d'esposa dolça que com­pen­dia les vir­tuts de la vida domèstica. Quan aquest pretès model fa dècades que està esbo­ci­nat, les pare­lles ja no es plan­te­gen horit­zons inde­fi­nits. El trio d'asos de feina, pare­lla i gos que vaig sen­tir l'altre dia és menys edul­co­rat que el con­ven­ci­o­nal salut, diners i amor. I podria ser el títol d'una nova cançó que toqués més de peus a terra. En un con­text de pro­vi­si­o­na­li­tat per­ma­nent, la ruleta de la salut, els diners i de l'amor només té res­pos­tes incer­tes. Un gos, en canvi, no falla. Fa com­pa­nyia, sus­cita afec­tes i és fidel per defi­nició. En la salut i en la malal­tia, en l'amor i en el desa­mor, en la bonança i en època de vaques magres. Cada vegada sento més a dir que un gos porta menys des­pe­ses i menys dis­gus­tos que un fill. I veig més pare­lles joves sense fills que tenen un gos i que “van per la pare­lleta” adop­tant un altre gos. Però a l'hora de par­tir peres ve el pro­blema. En alguns casos, s'inten­ten enco­lo­mar el gos l'un a l'altre, però són més els que esta­blei­xen una custòdia com­par­tida i un règim de visi­tes que costa tant de nego­ciar com els ter­mes d'un divorci tem­pestuós.