Avergonyida

Estic aver­go­nyida: el que està pas­sant a l'Estat francès és una humi­li­ació per a tot Europa. És a dir: que uns fanàtics, que només es repre­sen­ten a ells matei­xos, són capaços d'aixe­car –a l'Estat francès!– la ban­dera del racisme. Ja no puc creure en res. On és la Liberté, l'Ega­lité et la Fra­ter­nité? O que a Veneçuela, el cha­visme, con­ver­tit en una expo­sició sar­su­e­lera, acabi en mans dels voraços detrac­tors de la igual­tat. O la cam­pa­nya a l'Estat espa­nyol, d'un nivell que a primària tro­ba­rien gro­llera, en què es diuen unes coses que et farien caure de cul.

Sí, estic aver­go­nyida. I també de l'Europa que aixeca tan­ques perquè uns ciu­ta­dans fugen del mar­tiri. I perquè la Volkswa­gen tin­gui el més con­tun­dent crèdit que mai no ha obtin­gut la bona gent.

I a Cata­lu­nya? A Cata­lu­nya estem des­con­cer­tats –com era lògic que passés–. O és que ens pensàvem que tren­car les estruc­tu­res era a l'abast de tot­hom? Perquè la majo­ria se sen­ten deso­lats per la CUP, i la CUP fa el que pot per ser ella mateixa, i el que no ho enten­gui que s'ho faci mirar.

Estic aver­go­nyida que les elec­ci­ons espa­nyo­les siguin fona­men­tals per a Cata­lu­nya. Què m'havia pen­sat? Que en tindríem prou nosal­tres sols? Sóc una ingènua, ho con­fesso.

Estic aver­go­nyida perquè hi ha més pobres que mai i ho dis­fres­sem amb xifres con­for­ta­bles o amb con­cur­sos i cam­pa­nyes tele­vi­si­ves tan tran­quil·lit­za­do­res.

I estic aver­go­nyida perquè Miquel de Palol fa un arti­cle a Cul­tura demo­li­dor i ningú no li farà cas, perquè, total, és un escrip­tor i no un super­ven­des, que és el que compta.

Estic aver­go­nyida perquè nosal­tres, la gent, els que cir­cu­lem amb metro o amb autobús, i que arros­se­guem fra­cas­sos i il·lusi­ons –al cin­quanta per cent– encara no sabem què farem. Ni tan sols què volem. I plo­rem deso­lats en la fos­cor de la nit.

Sí: estic aver­go­nyida. I ja no sé si hi man­tinc la il·lusió.