L'esperança

Char­les Péguy, francès de la França, en els tren­ca­colls de la vida vivia de l'espe­rança i l'ha can­tada com ningú més. Ací ho teniu dic­tat de memòria i segu­ra­ment no ben bé al peu de la lle­tra.

“La fe és un gran roure cepat i capçat i a l'ombra d'aquest la meva filla la cari­tat hi acu­bi­lla totes les desgràcies del món, però la meva petita espe­rança és un borró que apunta als fins començaments de l'abril.”

Qual­se­vol home fins un tite­lla no pot anar pel món sense un bes­llum d'aques­tes vir­tuts que no cal que siguin teo­lo­gals.

Cal tenir fe, cal creure en alguna cosa enllà de nosal­tres que ens meni els pas­sos, sigui per bé sigui per mal.

El comu­nisme és la fe en una dialèctica que surt de Marx i que l'han assu­mida una colla de gent sense haver-se lle­git mai el bar­but. És una fe de debò, els seus fidels s'hi juguen la vida amb una obediència al par­tit que ja ho vol­dria més d'un con­vent de fra­res.

Amb un altre aire els nos­tres anar­quis­tes tenien fe en el futur de l'home.

I no par­lem de l'ego­isme capi­ta­lista.

L'alcalde ha de creure en el poble i el dipu­tat, en el país.

Gira't i tomba't. L'home amb una fe tan ferma com vul­gueu és un forat negre si no té la cari­tat, per dir-ho en ter­mes que no siguin tan de missa, si no estima. Esti­mar ens exi­geix no tenir ene­mics ni ningú per matar i saber cami­nar al cos­tat de qui tro­bem pel camí. Sense fer el caldo gras al capi­ta­lisme, no és bo per a la salut la rabior en la lluita de clas­ses.

I ara bai­xem al car­rer de casa.

Ningú no té dret a fer política si no creu en Cata­lu­nya i s'agafa als tris­tos mots de l'Espriu, allò de “pobra, bruta, trista i dis­sor­tada pàtria meva”. El nos­tre poble és admi­ra­ble a cor­rua feta omplint els car­rers de ciu­tat, però a mi em sem­bla que la classe política no posa el poble davant de tot i d'aquí aques­tes absur­des pica­ba­ra­lles.

I vés a par­lar-los d'espe­rança i lli­ber­tat.

Per un cristià tot és molt sen­zill. L'espe­rança és el Nen de Nadal.