L'esperança

Charles Péguy, francès de la França, en els trencacolls de la vida vivia de l'esperança i l'ha cantada com ningú més. Ací ho teniu dictat de memòria i segurament no ben bé al peu de la lletra.

“La fe és un gran roure cepat i capçat i a l'ombra d'aquest la meva filla la caritat hi acubilla totes les desgràcies del món, però la meva petita esperança és un borró que apunta als fins començaments de l'abril.”

Qualsevol home fins un titella no pot anar pel món sense un besllum d'aquestes virtuts que no cal que siguin teologals.

Cal tenir fe, cal creure en alguna cosa enllà de nosaltres que ens meni els passos, sigui per bé sigui per mal.

El comunisme és la fe en una dialèctica que surt de Marx i que l'han assumida una colla de gent sense haver-se llegit mai el barbut. És una fe de debò, els seus fidels s'hi juguen la vida amb una obediència al partit que ja ho voldria més d'un convent de frares.

Amb un altre aire els nostres anarquistes tenien fe en el futur de l'home.

I no parlem de l'egoisme capitalista.

L'alcalde ha de creure en el poble i el diputat, en el país.

Gira't i tomba't. L'home amb una fe tan ferma com vulgueu és un forat negre si no té la caritat, per dir-ho en termes que no siguin tan de missa, si no estima. Estimar ens exigeix no tenir enemics ni ningú per matar i saber caminar al costat de qui trobem pel camí. Sense fer el caldo gras al capitalisme, no és bo per a la salut la rabior en la lluita de classes.

I ara baixem al carrer de casa.

Ningú no té dret a fer política si no creu en Catalunya i s'agafa als tristos mots de l'Espriu, allò de “pobra, bruta, trista i dissortada pàtria meva”. El nostre poble és admirable a corrua feta omplint els carrers de ciutat, però a mi em sembla que la classe política no posa el poble davant de tot i d'aquí aquestes absurdes picabaralles.

I vés a parlar-los d'esperança i llibertat.

Per un cristià tot és molt senzill. L'esperança és el Nen de Nadal.