Des del dolor

Dijous a pri­mera hora del matí, alhora que s'anava escam­pant per la ciu­tat el conei­xe­ment del fet hor­ri­ble esde­vin­gut el cap­ves­pre ante­rior prop de la Devesa –no cal entrar en detalls– una sen­sació de bui­dor i d'incom­prensió s'apo­de­rava dels ciu­ta­dans. Els mit­jans de comu­ni­cació ho pro­pa­ga­ven amb l'esquema habi­tual que ser­veix per donar qual­se­vol notícia, i fins i tot es per­me­tien com­pa­rar-ho amb esde­ve­ni­ments ante­ri­ors simi­lars. No n'hi havia prou amb el que havia pas­sat, que cal­gues­sin altres referències? Per una part, el ciu­tadà no podia evi­tar, per molt que ho intentés, treure's del cap unes imat­ges intuïdes, però evi­dents, d'aquell fet fatídic. Era una visió massa forta per obli­dar-la de cop! Una visió que sub­sis­tirà molt de temps, tot i que inten­tem evi­tar la intro­missió per­so­nal en la inti­mi­tat dels éssers pro­pers afec­tats.

Després els sen­ti­ments s'este­nien cap a la incom­prensió i la per­ple­xi­tat. La reso­lució presa en un moment de des­vari no sem­blava jus­ti­fi­cació sufi­ci­ent per enten­dre-ho. Què passa pel cap d'una per­sona, en un ins­tant com aquell? El judici més esforçat ens mena a pen­sar que hom pot no ser res­pon­sa­ble dels seus actes, per més que esti­guem segurs que el nos­tre
seny està fora de dubte. D'imme­diat com­pre­nen que cap per­sona és lliure d'un dese­qui­li­bri, i això ens porta a sen­tir un gran res­pecte per qui ha tin­gut una vida digna i esforçada. És el que compta de debò d'aquesta tra­jectòria, molt més que un ins­tant final des­a­for­tu­nat.

El nos­tre orgull mol­tes vega­des ens fa creure que del món ho ente­nem tot, i que ja estem de tor­nada; però arran d'un fet com aquest es posa de mani­fest que hi ha zones obs­cu­res del com­por­ta­ment humà en què no hem entrat ni pot­ser no com­pren­drem mai, que són fruit d'un procés men­tal com­plex i d'un dolor irre­fre­na­ble. La nos­tra vida abasta tan sols unes frac­ci­ons de temps, en la immen­si­tat dels segles.

De seguida, però, hem girat els ulls al nos­tre vol­tant, i el dolor es fa més agut quan hom pensa en l'entorn de les vícti­mes: fami­liar, ami­cal, ampli. Cone­gut, apre­ciat, vol­gut. Gent que sem­pre s'han fet apre­ciar per la seva bon­ho­mia, la sen­zi­llesa en el tracte,
la fran­quesa i la cons­tant impli­cació ciu­ta­dana. Molts hi hem com­par­tit moments amb més o menys inten­si­tat, però sem­pre hem rebut d'ells el bene­fici d'una ale­gria inte­rior que tras­pu­ava amis­tat. Ara no acon­se­guim tro­bar com es pot aju­dar-los en seu sofri­ment. Es fa difícil inten­tar expres­sar parau­les de con­hort que no sonin postis­ses i dis­tants. Temem expo­sar-los encara més a la curi­o­si­tat de per­so­nes àvides de notícies de por­tada. Sí, tal vegada hau­ria estat millor no escriure'n res, però Girona és una ciu­tat petita, i sin­ce­ra­ment com­par­tim el dolor d'uns ciu­ta­dans com nosal­tres.