Opinió

L'antimatèria

El patró dicotòmic que arrosseguem els humans el traslladem a la realitat que ens envolta fins a transformar-la?

Hi ha una rea­li­tat física per­ce­buda i que es mou, interac­tua i evo­lu­ci­ona per unes lleis esta­bler­tes, cone­gu­des i pre­vi­si­bles, però aquesta rea­li­tat pre­senta sin­gu­la­ri­tats que reque­rei­xen que tin­gui una con­tra­par­tida espe­cu­lar que no es per­cep, però és necessària per sos­te­nir la que sí es per­cep.

L'expli­cació de l'uni­vers avui està basada en la teo­ria del Big Bang, la gran explosió de la qual des d'una sin­gu­la­ri­tat d'infi­nita con­cen­tració de massa, ener­gia i temps aquesta s'expan­deix i crea l'Uni­vers que con­ti­nua inin­ter­rom­pu­da­ment la seva expansió que avui podem mesu­rar: les galàxies s'allu­nyen unes d'altres a una velo­ci­tat pro­por­ci­o­nal a la seva distància. És la mesura d'aquest allu­nya­ment con­tinu la que ha permès defi­nir el temps des de l'ori­gen de l'explosió ini­cial, des del Big Bang, fa 13.800 mili­ons d'anys.

Va ser Fred Hoyle qui va postu­lar crítica­ment la teo­ria del Big Bang i va ser Hub­ble qui, mesu­rant la velo­ci­tat d'allu­nya­ment de les galàxies per la freqüència de la radi­ació que ens n'arriba, efecte Dop­pler, va deter­mi­nar el temps trans­cor­re­gut des de l'explosió ini­cial.

Sobre aquests fets hi ha cer­te­ses i incer­te­ses. Les cer­te­ses són que la massa i l'ener­gia són inter­can­vi­a­bles per la fórmula des­co­berta per Ein­stein a la teo­ria de la rela­ti­vi­tat. Que l'espai té qua­tre dimen­si­ons, essent el temps la quarta i que aquest és vari­a­ble i con­di­ci­o­nat per la velo­ci­tat. Que només hi ha qua­tre for­ces, dues que actuen a nivell dels nuclis dels àtoms i dues d'obliqües, la gra­vi­tatòria i l'elec­tro­magnètica. Que aques­tes es trans­me­ten a través del buit per partícules, unes expe­ri­men­tal­ment com­pro­va­des, els fotons, i altres no, els gra­vi­tons. Que la matèria està for­mada per qua­tre ele­ments, dos quarks i dos lep­tons, l'electró i el neutrí...

Però tota aquesta teo­ria ha por­tat avui a reconèixer que per expli­car la den­si­tat crítica de l'uni­vers i l'acce­le­ració de la seva expansió és necessària una ener­gia fosca que s'oposi a la gra­vi­tació, de la mateixa manera que cal una anti­matèria per expli­car el gir anòmal de les galàxies. La con­seqüència és que hi ha un 94% de massa-ener­gia del cos­mos que no és per­ce­buda per nosal­tres, és a dir, que només “veiem” el 4% del que és l'uni­vers i que l'ener­gia fosca i la matèria fosca que con­cep­tu­al­ment són necessàries per sos­te­nir la nos­tra visió i com­prensió d'aquest, fins ara no pro­va­des per l'expe­ri­men­tació i l'obser­vació, són inde­tec­ta­bles però reals.

Totes les teo­ries soci­als començant per la religió esta­blei­xen un posi­tiu i un nega­tiu, un bé i un mal, un déu i un dimoni, un cel i un infern, una tesi i una antítesi. Un es pot pre­gun­tar si això exis­teix real­ment o és una cre­ació intel·lec­tual que ens donem per enten­dre el món, el com­por­ta­ment humà, la política i la soci­e­tat. Va des del cato­li­cisme de sant Pau fins al comu­nisme de Marx i Engels.

La para­doxa és que quan la ciència avança pels millors i més potents mit­jans d'obser­vació i expe­ri­men­tació actu­als, per les noves eines de càlcul, i els científics inten­ten esta­blir una teo­ria de l'uni­vers que abasti des de l'immen­sa­ment gran, teo­ria de la rela­ti­vi­tat, fins a l'immen­sa­ment petit, teo­ria quàntica, apa­reix com una neces­si­tat científica ine­vi­ta­ble l'anti­matèria i l'anti­e­ner­gia.

El nos­tre món, o si es vol la com­prensió de la rea­li­tat que ens envolta en el sen­tit més ampli, neces­sita aquest “0” i “1”, quan sabem que la rea­li­tat direc­ta­ment per­ce­buda és analògica, és a dir, contínua i gra­dual.

L'home se sent còmode envol­tat de cer­te­ses i no de qüesti­o­na­ments i per això neces­sita dis­tin­gir entre amics i ene­mics, core­li­gi­o­na­ris i opo­si­tors, cel i infern. La para­doxa és que aquesta abso­luta dico­to­mia es pro­du­eix també a la ciència, a la física.

Arri­baríem doncs a la con­clusió que el patró dicotòmic que arros­se­guem els humans el tras­lla­dem a la rea­li­tat que ens envolta fins a trans­for­mar-la?

Com va dir Ber­trand Rus­sell de la veri­tat científica, “l'objec­tiu de la ciència no és esta­blir veri­tats immu­ta­bles i dog­mes eterns, sinó només enten­dre la veri­tat mit­jançant apro­xi­ma­ci­ons suc­ces­si­ves sense mai pro­cla­mar que en alguna de les eta­pes intermèdies aquesta veri­tat hagi estat asso­lida del tot”, però essent això així hem de reconèixer que la nos­tra influència com a obser­va­dors és ine­vi­ta­ble, si no sobre la rea­li­tat física, sí sobre la per­ce­buda. Resul­ta­ria doncs que allò que va for­mu­lar Planck, i que ens resul­tava incom­pren­si­ble: que l'obser­va­dor influ­eix sobre el que és obser­vat, és cert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia