El país mula
Les analogies amb el món animal sempre han servit per descriure la condició humana o els grans temes de la religió i la filosofia. Els serviren a Ramon Llull i Anselm Turmeda al Llibre de les bèsties i La disputa de l'ase, respectivament. Les hem aprofitat també –amb totes les distàncies a què obliga la humilitat– a Viatge a la Via Catalana. I ens poden anar bé avui per intentar identificar amb precisió quin pot ser el futur dels catalans si s'imposa un futur unionista als qui volem una Catalunya lliure.
Abans de posar-nos-hi, si analitzem les posicions d'uns i altres respecte als drets i la legitimitat que tenim com a poble, salta a la vista que els unionistes prioritzen les limitacions i les restriccions, moltes d'elles imposades pels fets consumats de la història. Entre aquests, s'admeti o no, el funest dret de conquesta que mobla el subconscient carpetovetònic. El que ens proposen els unionistes (canvis constitucionals inclosos) és un model de continuïtat en què Catalunya només podrà aspirar a seguir com fins ara. Entre els sobiranistes, per contra, hi veiem un sentit de plenitud que neix d'un relat del país propi basat en el dret democràtic a decidir, limitat únicament per la realitat del món global i interdependent en què vivim avui.
Traslladat això al món animal, doncs, podríem parlar de dos models. El del país cavall o corser, que volem per a si els sobiranistes. I el del país mula que ens proposen els unionistes. En contrast amb el cavall, animal de noble galopar i plena capacitat reproductiva, la mula descriu a la perfecció el que ens espera si el procés sobiranista no acaba triomfant. No hi ha dubte que ens volen mantenir exercint de bèstia de càrrega estabulada, sense capacitat creativa, ni gens d'iniciativa pròpia.
Abans he parlat de continuïtat. De fet això no és exacte. El que proposa l'unionisme és una clara regressió amb cada cop menys competències autonòmiques, ja que ara a Madrid se les veu com a atributs en mala hora concedits per passar el tràngol que els suposava la desaparició de Franco i el consegüent reset de canvi perquè no canviï res bàsic. Respecte al període que acabem de viure (1980-2015), passaríem de ser una mula amb certes prerrogatives i drets virtuals, a ser un animal amb unes limitacions perfectament delimitades. Així, en aquesta campanya del 20-D, hem pogut veure Pedro Sánchez per activa –i Carme Chacón per passiva– afirmant que Catalunya no és una nació, ni Espanya pot ser plurinacional. Ara que els Nadal, Maragall (2), Geli, Castells, Comín i Tura han marxat del seu partit, ja ho poden dir sense manies. Retrocedim, doncs, de mula trempada a mula coixa, mostrant la massiva retallada del marc competencial que proposen.
Per altra banda, que ningú s'il·lusioni tampoc amb el fals debat dels “canvis constitucionals” que insinuen els unionistes. Si s'imposen, tindrem encara menys espai de corral, menys palla i gens d'userda. I les promeses de referèndum proferides per Pablo Iglesias encara quedaran com un sarcàstic reclam que s'endurà, un cop més, el vent del règim comú.
El model de mula que ens quedarà, si no ens calcem, és el d'un país inert, mort. Un país de ciutadans sense capacitat de crear i desenvolupar-se lliurement. Un país mula, els habitants del qual, malgrat haver fet les més grans mobilitzacions més rialleres del món, tindrem l'expressa prohibició de comportar-nos i sentir-nos com la gran majoria de ciutadans de la Unió Europea, on –ara sí– ens quedarà per sempre el paper d'anomalia sospitosa. Serem un país amb dificultats inclús per votar (com apuntava l'admirable José Antich a El Nacional.Cat el passat dia 11). Seguirem dins la “lògica” d'haver d'aplaudir equips que no són el nostre, de veure expulsats els nostres símbols d'espais públics, de regir-nos per tribunals que ens són contraris per defecte, de veure bandejada la nostra llengua als grans parlaments que fan política per nosaltres. Serem aquell país mula sempre sotmès al fuet d'un amo injust, obligat a pagar-lo i obeir-lo quan ens ve a monitoritzar a llom del cavall blanc.
