Nadal poruc

No és nou d'ara cer­car eufe­mis­mes per evi­tar dir-ne Nadal al dia d'avui. L'esno­bisme d'esquerra torna a menys­te­nir aquest nom, molt més breu, clar i popu­lar que no pas la locució pedant, forçada i eli­tista sols­tici d'hivern. Nadal és un mot sen­zill, autèntic i uni­ver­sal, arre­lat arreu del món. Entre la gent humil de l'Amèrica pobra aquesta festa reli­gi­osa renova l'espe­rança d'una justícia social amb dig­ni­tat moral que els mis­si­o­ners de la teo­lo­gia de l'alli­be­ra­ment i els acti­vis­tes d'Izqui­erda Cris­ti­ana prac­ti­quen amb el seu exem­ple com­ba­tiu. No són res­pec­tats ni per l'esquerra cas­posa ni per la dreta ego­ista. Cele­bren el sen­tit ori­gi­nal del Nadal de manera clan­des­tina, revo­lu­cionària en entorns domi­nats pel con­su­misme capi­ta­lista i el lleure hedo­nista, moti­va­ci­ons ali­e­nes a tota experiència espi­ri­tual solidària. També molts vivien un Nadal secret, poruc, en la Cata­lu­nya ico­no­clasta del 1936. No fou fins a la dar­re­ria del 38, quan el govern basc, demo­cra­ta­cristià, s'establí a Bar­ce­lona, que sor­ti­ren a la premsa tímides referències nada­len­ques. Luis Mar­si­llach, a La Van­guar­dia del 6 de gener del 39, en un arti­cle dedi­cat al seu fill Adolfo (futur home de tea­tre), va gosar posar en el títol Día de Reyes, festa que el fana­tisme laic havia subs­tituït per una Semana de la Infan­cia. Quinze dies abans, el set­ma­nari En Patu­fet anuncià que el poder ja tole­rava Els Pas­to­rets. El poeta repu­blicà Ven­tura Gas­sol s'havia refu­giat a França, amenaçat per catòlic, tot i que el seu Nadal dels minai­res cul­mi­nava amb uns ver­sos revo­lu­ci­o­na­ris: “Ja puja­rem la nit tants cops pro­mesa: / cada palau serà una pira encesa / i cada estel un degotís de sang.” El fran­quisme també va des­na­tu­ra­lit­zar el Nadal, lle­vant-li tot signe de com­promís social. Aquells Nadal porucs ja no els va viure Joan Sal­vat-Papas­seit, el poeta obrer que va morir jove. Els últims ver­sos del seu Nadal aca­ben amb un Jesús que plora en veure que “posats a taula obli­da­rem els pobres / –i tan pobres com som–.” Aquests poe­tes, rebels perquè eren cre­ients, no can­vi­a­rien el Nadal radi­cal per un cursi sols­tici d'hivern.