Des de casa

Un bon entrenament per a l'endurança és seguir una tertúlia radiofònica i escoltar dues persones que hi participen i que tu coneixes una mica, sobretot en el pla professional. Són dues figures notòries de la societat catalana. Un home i una dona. La dona sempre s'ha presentat amb una arrogant autosuficiència intel·lectual. Ara, a les vellures, veig que sobreexplota el seu perfil de campiona de la solidaritat i la fraternitat còsmiques. Mentre l'escoltes, tu t'has d'empassar la pell rasposa del gripau del record. Ben bé com si fos ahir, encara se t'apareix la imatge d'aquella alumna seva, plorant desconsoladament en un passadís rònec de la universitat just després d'haver descobert que la seva directora de tesi doctoral (ella: la de la fraternitat de pedra picada) s'havia apropiat fraudulentament del material d'investigació que l'alumna havia recollit esforçadament durant dos anys. No cal dir que, en benefici propi, la professora també va calcar la vèrtebra de la tesi de la seva alumna. Des de casa, t'admires de la capacitat d'absorció que té el món. I vint-i-tres anys després d'aquell robatori et preguntes què se'n deu haver fet, d'aquella alumna de cara pigallada. L'altre tertulià radiofònic, l'home, defensa amb veu engolada la necessitat d'un canvi de paradigma de la política. I celebra entusiastament que “per fi, després d'èpoques d'arbitrarietat i d'abús de l'erari públic, les praxis institucionals només podran ser transparents i austeres”. I tu des de casa t'empasses el segon gripau de la nit. Perquè el recordes, a ell, exigint-te ara fa només cinc anys que, per presentar el llibre que acabava de publicar, se li havia de pagar “molt més” que els 535 € que teníeu pressupostats. El recordes, dient-te: “Com a mínim ha de ser el doble, i una part la vull en negre.” A l'hora de tancar el programa de ràdio, tots dos tertulians participen d'una comunió de propòsits per al 2016: “Implementar la democràcia.”

I jo, des de casa, penso en la gran Montserrat Roig, que va escriure: “La democràcia no s'aprèn al Parlament, sinó a casa. Ser demòcrata no és una actitud política, és una actitud davant la vida.”