El bipartidisme no ha mort
No sabem quines motivacions seran prioritàries en les negociacions per formar govern a Espanya. És evident que el tema econòmic importa: Europa, l'Europa que decideix per sobre de la sobirania dels estats en raó d'arguments poc democràtics, no està gaire disposada a permetre que es produeixi a Espanya una sotragada com es va produir a Grècia. Espanya pesa massa a la Unió. El PSOE ja va ser capaç d'oblidar el seu ideari quan la troica ho va demanar, però cal preguntar-se si seria igualment amnèsic el conglomerat de forces que lidera Iglesias. A Espanya i com gairebé sempre en la seva història, ser d'esquerres és comercialment positiu; la dreta no ha estat capaç de desprendre's del regust de franquisme amb què ha estat qualificada pels que van perdre la guerra civil, i per això es fa molt difícil al Pedro Sánchez dels insults acceptar subordinar-se al PP que no va voler pronunciar-se sobre la dictadura sui generis a la qual ombra es van generar Fraga, Suárez i tants noms protagonistes de la transició. En matèria econòmica, el PSOE se sent, encara que no ho estigui, més proper a Iglesias que a Rajoy; històricament i socialment s'avergonyiria d'un pacte
amb la dreta.
L'economia és un condicionant de pes en les negociacions, sobretot perquè és el que vol Europa. Però hi ha una altra raó per intentar cosir el trossejat panorama polític generat en les passades eleccions, íntimament relacionada, però amb vida pròpia. La qüestió territorial que, encara manifestada de forma extrema a Catalunya, s'ha vist reproduïda en altres perifèries l'Estat de la mà dels moviments independentistes que han votat Podemos, de manera que es pot dir que el que està més de moda és ser d'una esquerra amb tendència plurinacional, és a dir, d'una esquerra allunyada del tint jacobí i centralista amb el qual amb el pas del temps es va anar vestint aquell PSOE que en origen havia defensat el dret a l'autodeterminació. Una tendència que en tot cas és, com el mateix Estat, clarament asimètrica.
En el tema territorial la posició del PP i PSOE és essencialment coincident: en la literalitat del pacte constitucional (en el qual el PSOE a més va ser subjecte actiu determinant) només hi ha un subjecte que pugui decidir i qualsevol pregunta sobre el futur d'Espanya o de les seves parts només cal fer-la al conjunt del poble espanyol. Davant l'eventualitat d'una reforma constitucional, amb un PP disposat a seure a parlar encara que no l'hagi portat en el seu programa electoral, és evident que es pot entomar la clarificació de les regles del joc competencial, l'explicitació del nou repartiment de la sobirania amb la Unió, fins i tot l'establiment del principi d'ordinalitat en matèria de finançament a fi d'evitar el greuge comparatiu entre territoris en matèria fiscal i financera. Això i quatre pinzellades sobre la “diversitat dels pobles d'Espanya” podria unir-los a la vegada que els allunya del dret a decidir acceptat pels podemites, que reconeixen l'existència de subjectes polítics diferents de la nació espanyola, i per tant, tenen una visió extensa del principi democràtic constitucional que desborda el principi d'unitat i enforteix el principi d'autonomia en el seu significat literal.
Economia i tema territorial amb conseqüències econòmiques innegables fan probable una legislatura breu per a una reforma constitucional que pacifiqui al mateix temps els mercats i aquella part de l'independentisme que es va generar en la sensació de maltractament econòmic cap a Catalunya. Ciutadans, que no volien pactar ni amb PP ni amb PSOE, anhelen ara afegir-s'hi, però no són necessaris. El bipartidisme no ha mort. Pot ser que estigui més viu que mai.
