L'any del mico

No cal ser ni clarivident ni pitonissa per endevinar que durant aquest any nou la CUP haurà d'escollir –si no ho ha fet ja– entre el compromís i la independència que en resultarà, d'una banda, i la convicció ideològica i la fi del procés, d'una altra banda; que les tropes de l'Iraq i les milícies del Kurdistan i els avions de mig món posaran fi a EI, als territoris alliberats del qual se sentirà una ferum semblant a la de l'edat mitjana, amb un afegitó de gàbia cremada; que a Twitter i Instagram hi haurà més fotos photoshopejades que mai d'animals entranyables, amb una preponderància pesada de gatets; que diversos psicòpates mataran desenes de persones en escoles i cinemes nord-americans utilitzant armament de tecnologia punta; que tothom farà l'orni pel que fa a les atrocitats que tindran lloc al Sudan del Sud, al Sudan i al Congo; que els diaris impresos es vendran cada cop menys fins que al final només tindran lectors que hàgim passat la cinquantena; que (a Espanya) més trens d'alta velocitat es construiran en llocs amb poca població per no dir desèrtics; que Kim Jong-un menjarà com un rei cada dia de l'any; que el ministre espanyol de l'Interior atorgarà més ordres de mèrit de la policia a més Mares de Déu i que cada cop més policies espanyols de carn i ossos apareixeran als carrers catalans amb un cuidado que sí que es notarà, i que a Catalunya, per tant, les temperatures polítiques pujaran encara més que les climàtiques. I paro de predir, potser perquè fa de mal dir.