No podem defallir

No és el moment de defa­llir. Ara no. Ara menys que mai. Si fa cinc anys ens hagues­sin dit que arri­baríem fins on ho hem fet, no ens ho creuríem. És cert que molts voldríem que les coses hagues­sin anat d'una altra manera, però sabíem que el camí no era fàcil, com ha que­dat demos­trat. És per això, pel que hem acon­se­guit fins ara, que no podem defa­llir.

Si mirem enrere com­pro­va­rem que han can­viat mol­tes coses, mol­tes. I en molt poc temps. Qui par­lava d'inde­pendència ara fa cinc anys? Recla­ma­ven l'Esta­tut que havia apro­vat el Par­la­ment, però d'inde­pendència qui en par­lava? De dret a deci­dir qui en par­lava? Eren pocs els que ho feien i no eren, pre­ci­sa­ment, els reis de la festa. Però ana­ven tre­ba­llant, des de baix, fent feina per arri­bar fins on som ara. Si d'alguna cosa ha ser­vit el 27-S és per saber que hi ha una majo­ria que vol la inde­pendència del país, pot­ser no és una majo­ria sufi­ci­ent­ment majo­ritària per afron­tar la des­con­nexió amb Espa­nya amb força, però la majo­ria hi és, i ara el que cal és tre­ba­llar per eixam­plar-la molt més, per sumar en lloc de res­tar i per tei­xir encara més com­pli­ci­tats.

Lluny de lamen­tar-nos pel que no ha pogut ser, hem d'afron­tar el futur amb opti­misme. Si hem de mirar enrere, que sigui només per apren­dre dels errors –i també dels encerts– i no per fur­gar en una ferida que hem de cica­trit­zar com més aviat millor, perquè hi ha molt camí per fer, i tirar la tova­llola seria fer un trist favor a tot allò que s'ha acon­se­guit fins ara. L'objec­tiu final és massa gran perquè ens reti­rem al pri­mer revés. Per això no podem defa­llir. Ni aquells que ens repre­sen­ten ni els votants. És la seva res­pon­sa­bi­li­tat, i també és la nos­tra. Si no hi ha nove­tats d'ultimíssima hora, d'aquí a uns mesos hau­rem de tor­nar a votar. I és aquí on hi ha la nos­tra força, serà a les urnes on podrem tor­nar a dir, a demos­trar, on volem anar. I així fins que ho acon­se­guim. Qui havia dit que això seria fàcil?