Dues raons poderoses

No els ama­garé que havia arri­bat a un punt que pen­sava que era millor que hi hagués hagut elec­ci­ons al març que no pas qual­se­vol mena d'acord d'última hora. Pen­sava que el des­gast de tots ple­gats fins ara només podia a última hora donar a llum un acord fosc i con­dem­nat al fracàs. I, posats a con­fes­sar, els dic que tenia l'arti­cle fet en aquest sen­tit i que ara l'estic refent. Pen­sava, com havia expres­sat Artur Mas, que qual­se­vol acord basat en exclu­si­ons no podia por­tar enlloc. I tenia pre­pa­rada la síntesi de tot ple­gat: sem­bla men­tida que costi tant d'enten­dre que la gràcia i la força del procés és que el feien junts la dreta, el cen­tre i l'esquerra.

Però tinc dos pode­ro­sos motius per haver can­viat d'opinió i pen­sar que l'acord és bo. Un és que és l'acord que ha vol­gut Artur Mas. Amb sacri­fici per­so­nal, però amb visió de país. Perquè no ha estat només apar­tar-se, fer un pas al cos­tat, com se n'ha dit. Perquè l'acord inclou una rec­ti­fi­cació estratègica de la CUP, que havia apro­fun­dit massa en l'error fona­men­tal: no voler enten­dre que el procés s'havia de fer amb con­ces­si­ons però sense exclu­si­ons. En defi­ni­tiva, em sem­bla un bon acord perquè, un cop més com aquests últims anys, Artur Mas ha sabut inter­pre­tar el que era més con­ve­ni­ent per al país, i així ho ha transmès en l'expli­cació de l'acord.

L'altra raó és tant o més pode­rosa que aquesta. Perquè m'afecta també en l'aspecte per­so­nal. Conec en Car­les Puig­de­mont des de fa quasi qua­ranta anys. Amb uns anys de relació més inten­sos que altres, però el conec. No sé si recor­den un arti­cle que vaig fer fa unes set­ma­nes en què par­lava d'un sopar que vam fer els que vam estu­diar junts a l'ins­ti­tut d'Amer entre el 1977 i el 1981? Doncs en Car­les és un d'aquesta cin­quan­tena d'amics retro­bats al cap dels anys. Amb en Car­les vam ser amics i a mi i altres ja ens va ino­cu­lar el virus de l'inde­pen­den­tisme i vam com­par­tir inten­sa­ment el del bar­ce­lo­nisme (ell va ser l'únic del nos­tre curs que va anar a la final de Basi­lea). Alguns ja érem inde­pen­den­tis­tes per sen­ti­ment, però ell, més precoç que nosal­tres, ja ens ho rao­nava amb un pen­sa­ment polític estruc­tu­rat.

Vam començar junts a estu­diar filo­lo­gia i després vam tre­ba­llar junts en aquest diari. Bé, ell ja hi tre­ba­llava i va con­fiar en mi per fer-hi coses. L'he vist for­mar-se i crear coses noves (l'ACN, el Cata­lo­nia Today...). L'he vist fer-se alcalde de Girona amb una hones­te­dat i habi­li­tat política poc usu­als. I li he dit que el veia pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en una Cata­lu­nya inde­pen­dent. Mas l'ha triat perquè li arribi abans. Sé que sap la res­pon­sa­bi­li­tat que li cau a sobre, però sé que està pre­pa­rat. Ahir ja ho va demos­trar. I que sabrà fer-ho com sem­pre ho hem vist molts cata­lans: entre tots.