Tribuna
Misericòrdia: cal?
Mai he hagut de ser un heroi. Potser vostè sí. Fent memòria, només recordo moments d'especial tensió mentre –sent universitari– feia d'alferes al País Basc, en època de violència terrorista. Els asseguro que no vaig ser heroi, tot i que el regiment on feia d'oficial m'enviava sovint als funerals de policies o militars assassinats: movia a compassió.
Llegint ara les primeres planes de Voces de Chernóbil, de Svetlana Alexievich, Nobel 2015 de Literatura, també he sentit compassió. La història de Liudmila Ignatenko, esposa d'un bomber rebentat per la radiació d'aquell accident del 1986, m'ha fet plorar. Bé, una mica. Ella, embarassada, va estar al seu costat els 14 dies de la seva agonia. El seu fill va morir quatre hores després de néixer. No segueixo.
Els humans, tots, tenim sentiments: tristesa, empatia, i molts més. Sembla que ara, Francesc, el papa de Roma, vol parlar molt de la misericòrdia: un sentiment més? Aristòtil i els estoics la consideraven un defecte, perdonable només en el cas d'ancians i de nens, tot i que necessari per a certs aspectes de la vida social. Calia corregir qui era misericordiós perquè: a) manifestava emocions –compassió, pietat– que pertorbaven la ment i impedien jutjar bé la realitat; b) es contraposava al principi de la justícia, i c) es relacionava amb el sofriment, que, en si mateix, és dolent. I encara tenien més motius.
Contemporàniament, Nietzsche –contra els filòsofs emotivistes anglesos– ens ha matxucat moralment, encolomant-nos que la compassió o la llàstima són característiques dels dèbils. Hem de ser nobles, forts, poderosos, amb voluntat de poder oposada al miserable “esperit de ramat”.
Aleshores: la misericòrdia és nefasta o l'únic camí de salvació? Francesc proposa una antropologia intel·ligent, que mira lluny; no cerca ni popularitat ni transgressió: “La paraula i el concepte de misericòrdia semblen produir un cert neguit en l'home, que [...] s'ha fet amo i ha dominat la terra molt més que en el passat. Tal domini [...] sembla no deixar espai a la misericòrdia” (Misericordiae vultus). Però la misericòrdia no és realment un sentiment, sinó una virtut (Tomàs d'Aquino, S. Th., II-II, q. 30): no se'n van adonar ni força clàssics ni el destraler de Nietzsche. No és de ploramiques ni manifesta debilitat, sinó omnipotència, és voluntat: qui té misericòrdia és qui té força.
Els sentiments, a vegades, ens fan dèbils; la misericòrdia, no: constitueix dones i homes valents. Com la Liudmila Ignatenko, misericordiosa amb el seu marit destrossat per la radiació. En Nietzsche quasi ens enganya. Ara sabem que es va equivocar, també en això: cal misericòrdia.
