La cultura

Estem embar­cats (però ja no embar­ran­cats), ara sí irre­mis­si­ble­ment, en un procés que no podem saber on ens durà. Deurà ser, però, un lloc dife­rent d'aquest del qual par­tim. Con­fiem que serà millor, encara que el camí que hi meni sigui ardu, espinós (les for­ces de l'Estat ens adver­tei­xen que ho serà i, almenys en això, no hem pas de mal­fiar-nos de la seva paraula). De moment, però, ¿què ens ha dut fins aquí? Els que fa trenta anys ja érem inde­pen­den­tis­tes, ¿podíem somiar que viuríem això? Jo, humil­ment, penso que no. ¿Què hi ha jugat, en tot ple­gat? Un ele­ment clau, entre molts altres: la manca de por del cata­la­nisme inde­pen­den­tista.

El nou govern pretén bas­tir un país nou, dotat d'eines d'Estat. En el fons de tot, hi ha la qüestió del sub­jecte polític. Els qui defen­sem que Cata­lu­nya ho és, i de ple dret, i els qui ho com­ba­ten. El fet que Cata­lu­nya sigui un sub­jecte polític no fa més plau­si­ble que ens hàgim de sepa­rar de la resta de l'Estat (però tam­poc el con­trari). Comença, doncs, la política amb majúscu­les: ¿quin és el límit inter­pre­ta­tiu de la democràcia?

Par­teixo, però, del bell propòsit de la cons­trucció d'un nou país, equi­pat amb les eines pròpies d'un Estat. Arri­bats aquí, ¿què en deu­rem fer, de la cul­tura? Recordo un arti­cle de Sam Abrams, en aquest mateix diari, que recla­mava, per a la cul­tura, con­dició d'estruc­tura d'Estat. En la for­mació històrica del sub­jecte polític Cata­lu­nya, ¿quin paper hi ha fet, la cul­tura? Al meu enten­dre, el del màxim pro­ta­go­nisme (¿cal que evo­qui Puig i Cada­falch?, ¿o Max Cah­ner?). El cata­la­nisme sem­pre ha tin­gut, en aquesta diguem-ne expressió de l'espe­rit, el seu fona­ment més sòlid, prin­ci­pal. ¿Ho enten­dran així, els nos­tres polítics? Ator­guem-los el bene­fici del dubte... Fixem-nos, per exem­ple, en els nos­tres mit­jans de comu­ni­cació públics. Fa setze anys, va néixer Cata­lu­nya Cul­tura, un ambiciós pro­jecte radiofònic que no va tenir con­tinuïtat (entre altres qüesti­ons, per l'ano­me­nada tira­nia de les audiències). Es va dei­xar per­dre una eina impor­tant. En els últims anys, tant Cata­lu­nya Ràdio com TV3, mal­grat els excel·lents pro­fes­si­o­nals que hi tre­ba­llen, no han fet un paper gaire actiu res­pecte a la difusió de la cul­tura. He sen­tit més d'un direc­tor de la pri­mera esbom­bar la idea –obs­cena men­tida!– que els con­tin­guts cul­tu­rals han d'estar dis­tribuïts al llarg i ample de la gra­e­lla. La rea­li­tat és que aquesta mena de con­tin­guts ten­dei­xen a escas­se­jar o a ser sacri­fi­cats. Un exem­ple dife­rent (però també una pèssima notícia): el suple­ment de lli­bres d'aquest diari, el que dedica més pàgines a la lite­ra­tura des de mit­jan anys vui­tanta, ha pas­sat a publi­car-se només un cop al mes. ¿Hi creu­ran, els nos­tres nous gover­nants, en la cul­tura? ¿Hi faran res?