Prolífics

Als que pen­sem que el nor­mal és lle­gir i no pas escriure, ens fan molta impressió els escrip­tors prolífics. No se'n poden estar? No en tenen prou amb una bona novel·la o un únic lli­bre de poe­mes? Hi ha una sos­pita gene­ra­lit­zada segons la qual un autor prolífic deu ser, per força, un escrip­tor medi­o­cre. És una opinió injusta i sense base científica. Se'n quei­xava una bona escrip­tora, Joyce Carol Oates, autora d'una sei­xan­tena de novel·les. En un dels seus dia­ris per­so­nals (també té temps d'escriure dia­ris!) hi anota aquesta reflexió: “He escrit i publi­cat molt més del que en els cer­cles lite­ra­ris es con­si­dera propi d'un escrip­tor seriós.” I, doncs, què hauríem de pen­sar de Bar­bara Cart­land, capaç de publi­car 23 novel·les en un any (el 1982), un record Gui­ness, o de la popu­laríssima Agatha Chris­tie, que ens en va dei­xar 91 sense comp­tar altres lli­bres de no-ficció. L'autor d'Els tres mos­que­ters, Ale­xan­dre Dumas, també va escriure El comte de Mon­te­cristo... i unes 250 novel·les més. I no cal comp­tar les d'Isaac Asi­mov, una màquina de la ciència-ficció, o les d'Step­hen King, pro­duc­tiu com una gallina pone­dora. I per tan­car la llista m'estic guar­dant la ine­fa­ble María del Socorro Tellado López, Corín Tellado, la reina de les novel·les d'uns amors pas­si­o­nals que sem­pre es que­da­ven a un pas d'explo­tar per impe­ra­tius de la cen­sura fran­quista. La Tellado, diuen, va publi­car-ne qua­tre mil i va ven­dre qua­tre-cents mili­ons de lli­bres. És evi­dent que es pot ser prolífic i tenir èxit. L'excel·lent i prolífic Geor­ges Sime­non, el cre­a­dor de l'ins­pec­tor Mai­gret, tenia una lle­gendària repu­tació d'escrip­tor veloç. L'amic Car­les Álva­rez (un lec­tor prolífic) em diu que la biògrafa de Sime­non explica una anècdota ideal per tan­car aquest arti­cle: Tru­quen. Una cri­ada agafa el telèfon. És Alfred Hitch­cock. La cri­ada li demana dis­cul­pes perquè jus­ta­ment ara el senyor Sime­non acaba de començar a escriure una novel·la i no s'hi pot posar. Hitch­cock li res­pon: “No pateixi, ja m'espero.”