El canvi de sempre

Pablo Iglesias vol ser vicepresident del govern espanyol amb Pedro Sánchez i Alberto Garzón. El líder de Podem descol·locava el PSOE prenent la iniciativa. Era un moviment inesperat davant d'un Sánchez atrapat per les divisions internes i la crisi de lideratge del PSOE: l'obliga, tard o d'hora, a anar més enllà de la insistència que el Congrés ha de demostrar abans que Rajoy no pot ser investit, igual que li va passar a Artur Mas fa quatre dies al Parlament, i empeny el socialista en el terreny sempre important de la culpa: serà seva si no es pot tancar un executiu d'esquerres i hi ha eleccions. Però tot té un preu. I el paga Ada Colau.

Iglesias va evitar ahir situar la reivindicació del referèndum com a línia vermella. Planteja una consulta com a ideal, però l'exclou de la llista de prioritats i deixa, a la pràctica, de defensar-la. Per contrarestar l'abandonament del referèndum, Iglesias regala càrrecs: un ministeri de plurinacionalitat per a En Comú Podem. Una cartera sense competències clares, que menysté la ciutadania que va creure en l'aposta electoral dels comuns pel referèndum i que ridiculitza el conflicte polític català. Fins ara, cap candidat al 20-D havia declarat que volia ser ministre, i el polític que més mofa ha patit davant de la possibilitat d'ocupar un ministeri, Josep Antoni Duran i Lleida, ha abandonat la política. Tot un signe dels temps.

Però és que la reforma constitucional que reclama Iglesias és impossible sense el PP. Els populars tenen prou pes al Congrés i al Senat per bloquejar a les dues cambres una reforma complexa de la carta magna i una majoria suficient a la cambra alta per aturar tot intent de modificació light. En diuen canvi, però està tan gastat com la casta, i la tàctica insulta.