Amb el dit, dit, dit

No vaig poder assistir divendres al vespre al concert Sem Nord, fem Bressola, per celebrar el 40è aniversari de les escoles de La Bressola de la Catalunya del Nord, al Teatre Municipal de la plaça del Vi, perquè vaig anar a la Biblioteca Salvador Allende de Santa Eugènia de Ter a l'acte de presentació del lliurament a l'Arxiu Municipal de Girona del fons documental de la família Romero-Garganta: Juan Romero Gárate i Josefa Garganta Puig, mestres de l'Escola Santa Eugènia (1949-1981), els enyorats Sr. Romero i Srta. Pepita. Gràcies, família d'eugenials, per la donació i pel llibre que recull les vostres vivències. El Col·legi Groc és i serà història viva.

Per això no puc afirmar ni desmentir si entre les setze –segons informa Xavier Castillón– cançons populars, tradicionals i infantils que es van interpretar, fent sonar les musiquetes, a l'escenari de Girona per festejar l'efemèride de La Bressola a càrrec del grup de Marc Serrats Xerramequ i companyia es va interpretar el hit Joan petit quan balla. Hauria estat contraproduent. Era el primer acte oficial protocol·lari del nou alcalde de la ciutat, que tot just havia estat investit feia escassament un minso grapat de minuts, a la mateixa casa, sense haver de trepitjar el carrer ni la plaça, al saló de sota mateix del teatre.

Escoltar i taral·lejar (i ja sabeu com és la mainada quan actua) les infinites vegades que aquesta cançó repeteix la tornada “amb el dit, dit, dit” algú podria interpretar-ho com una ironia fina al ditnou procés. I si la platea aixeca –tot el públic alhora– la mà primer i el ditet, després, en sentir i cantar allò de “En Joan petit quan balla; Balla, balla, balla; En Joan petit quan balla; Balla amb el dit; Amb el dit, dit, dit; Així balla en Joan petit” hauria estat inenarrable. Friso per saber si va anar així, o no. O si la cançoneta va repassar tota la típica geografia humana (cap, muscle, nas, orella, peu, colze, braç, puny, mà, dit) fins arribar al cul... que, per experiència, és quan més es riu... i amics es fan.

He recuperat al Youtube el tema interpretat per l'estimat Xesco Boix (snif!) i els Ara Va de Bo i ja em trobo en condicions físiques de ballar-lo per si mai es proposés que a la ciutat dels quatre rius i una sèquia, a banda de l'extraordinària sardana Girona aimada, fos declarat himne cooficial, fins a la propera.

Malgrat tot –la cortesia és la cortesia–, l'enhorabona a l'alcalde 96!