L'amic invisible

He sentit parlar del perill del gihadisme terrorista en dos fòrums ben diferents i amb molt poques hores de diferència. El primer va ser durant diverses intervencions de les autoritats polítiques en la festa de la Policia Municipal de Girona que es va fer dissabte passat a l'Auditori. El segon, en una conversa amb el bisbe de Girona, Francesc Camprodon. En el primer cas, tant el conseller de Governació com el nou alcalde de Girona s'hi van referir per reclamar la necessitat de controlar aquells focus que poden ser un viver de gihadistes en poblacions molt castigades per l'atur i amb un alt percentatge de població immigrada. No es tracta tant del fet que puguin amagar gent que ha comès accions il·lícites, sinó del fet que s'hi pugui captar gent desenganyada i que es veu sense futur per anar a combatre o a ser directament induïda a convertir-se en bomba humana. Desgraciadament, a la nostra Europa n'hi ha hagut massa, d'aquests casos, i també se n'han conegut ben a prop de casa nostra. En l'altra conversa, el bisbe mostrava preocupació pel futur d'aquests nois i elogiava el paper que té Càritas a l'hora d'ajudar la gent necessitada sense mirar d'on ve ni quina religió practica. Si ens cenyim al primer cas, després de la preocupació, les autoritats polítiques reclamaven el treball conjunt entre tots els cossos de seguretat i, en especial, entre els Mossos i les policies locals. Ja està bé que sigui així, que hi hagi ponts de diàleg, i cal instar els responsables de la nostra policia que incideixin en aquest tema, perquè les policies locals de Catalunya fan una gran feina i són les que coneixen bé el seu territori amb tot el que té això de bo per a la feina policial. Fins i tot en l'àmbit del coneixement i possible radicalització de persones que fa molt de temps que hi viuen. No es tracta de controlar més determinats col·lectius, sinó de saber d'on poden venir els problemes per aplicar-los solucions abans que sigui massa tard. A la festa de la Policia Municipal de Girona es va saber que va baixar el nombre de delictes, cosa sempre bona, però el que s'hi va veure és una certa voluntat de col·laboració entre tots davant un enemic comú, poderós i invisible. De fet, els qui als anys vuitanta ja parlàvem del model policial català ho teníem clar. La policia de Catalunya són els Mossos i les policies locals. Està bé que ara es practiqui allò que ja es predicava.