Ai, senyor, senyor

I és que s'han aca­bat les vacan­ces. També per els polítics. I tor­narà el serial o culebrón naci­o­nal amb una inva­siva presència als mit­jans de comu­ni­cació d'assump­tes polítics, en gran mesura pro­mo­guda pels pro­pis interes­sats per tal d'acon­se­guir enta­ba­nar-nos a la seva tera­nyina i jus­ti­fi­car la extrema intrusió a la nos­tra vida. Volen saber com esde­vin­dran política­ment els pro­pers mesos? Els ho recordo -- es tracta de la “repe­tició de la jugada”- : la opo­sició es dedi­carà exclu­si­va­ment a bus­car raons, dis­cre­par i desa­cre­di­tar qual­se­vol ini­ci­a­tiva del govern amb cap altra intenció que enga­li­par el per­so­nal per arre­ple­gar vots. Cada par­tit, i, per dis­ci­plina, cada mem­bre de cadascú dels par­tits, hi dirà la seva per tal de des­pres­ti­giar als altres grups polítics amb retrets, insults o el què cal­gui. Les diferències de cri­teri, alter­na­ti­ves o pro­gra­mes són pro­pis de la democràcia i ben­vin­guts si cer­quen la millora, la efec­ti­vi­tat. Però els interes­sos par­ti­dis­tes buits de con­tin­gut i plens d'interès, és el què abunda. Con­seqüent­ment, el can­sa­ment de la gent, ara ja crònic, aug­men­tarà per els resul­tats de polítiques repe­ti­da­ment iner­tes; i la fatiga con­vi­darà a molts votants a que­dar-se a casa el dia que hau­rien d'anar a omplir les urnes. Un cop evi­den­ci­ada la manca de par­ti­ci­pació en els comi­cis, els cau­sants del desànim pro­me­tran ««refle­xi­o­nar»» sobre la gran abs­tenció enre­gis­trada. I, no con­tents amb la des­feta de la minsa par­ti­ci­pació, encara s'escar­ras­sa­ran en fer fili­gra­nes per a fer-nos creure els bons resul­tats que ««tots»» obtin­dran - si les urnes no s'omplen, no hi ha bons resul­tats per a ningú-. I és que hi ha pro­fes­si­o­nals de la política que defi­ni­ti­va­ment ens pre­nen per a babaus o ja han obli­dat que la seva obli­gació és tre­ba­llar per a la soci­e­tat uti­lit­zant el poder públic que els ciu­ta­dans els ator­guem per asso­lir uns objec­tius pro­fi­to­sos per a la col·lec­ti­vi­tat. El jurista i politòleg francès Mau­rice Duver­ger (1917- -) defi­nia la política com una lluita entre indi­vi­dus i grups per a con­quis­tar el poder. Poder que els gua­nya­dors uti­lit­zen en el seu propi bene­fici -s'apro­xima tant al que tenim...!-. Crec que lo fins ara expo­sat és prou sabut per la ciu­ta­da­nia, i que, per repe­ti­tiu i habi­tual li esdevé nor­mal. És quan mirem dar­rere d'un qua­dre que cons­ta­tem que aque­lla paret, que cre­iem neta, ja ha per­dut el color que ini­ci­al­ment vàrem esco­llir, i que li cal una ma de pin­tura.

Això de cer­car raons està prou arre­lant també a casa nos­tra. Qual­se­vol ciu­tat paga­ria per tenir en Woody Allen rodant una pel·lícula als seus car­rers. Doncs, no. Aquí ens dedi­quem a aga­far el rave per les fulles bus­cant motius per a dei­xar-se sen­tir: que si li fem massa cas, que si des­trossa el cla­ri­net -ves per on ara tot­hom hi entén de jazz-, que si la sub­venció que ha rebut de l'ajun­ta­ment... Dar­rera la crítica hi ha la intenció d'interes­sos par­ti­dis­tes. Ho sabem, sem­pre és així. L'ajun­ta­ment de Bar­ce­lona no ha sub­ven­ci­o­nat la pel·lícula que en Woody està rodant. Ha estat la empresa de capi­tal risc BCN Emprén, que hi ha inver­tit un milió d'euros. Els acci­o­nis­tes (Auna, el Banc de Saba­dell, la Caixa de Cata­lu­nya, el BBVA, la Edi­to­rial Pla­neta, Telefónica i el propi ajun­ta­ment, entre molts d'altres) pen­sen recu­pe­rar la inversió feta i, fins i tot superar-la. Legítim doncs si juguen la pela. A mi el que em pre­o­cupa és que al Por­tal de l'Àngel un gelat petit ara costa 3 euros, i si en Woody Allen i la peli dona més nom a Barna, el gelat s'apu­jarà a 5. I un cafè, a les bru­tes tau­les del Zurich, que ara em costa 1,85, en valdrà 3. És clar que donat que aquests inver­sors uti­lit­zen la nos­tra ciu­tat com a esce­nari i que la pro­moció de Bar­ce­lona anirà en bene­fici dels comer­ci­ants i en detri­ment del bar­ce­lo­nins per l'aug­ment dels preus, em sem­bla obli­gat que part dels guanys que n'obtin­gui l'ajun­ta­ment rever­tei­xin a la ciu­tat en millo­res i què ens expli­quin on i qui­nes són.

El que em dol­dria de debò fora haver d'emprar el diners de retorn d'aquesta inversió -que de ben segur arri­ba­ran (?)- per a la recons­trucció de la Sagrada Família, la Pedrera, o de qual­se­vol immo­ble. El direc­tor gene­ral de pla­ni­fi­cació estratègica d'Adif, Vicente Gago, diu enten­dre la pre­o­cu­pació del Patro­nat de la Sagrada Família per les obres. Intenta tran­quil·lit­zar-los dient que “el tune­let del TAV” pel cos­tat del tem­ple “no li farà ni pes­si­go­lles”, que uti­lit­za­ran una tune­la­dora moder­ni­sima. Bé, donem per segur que els nous fona­ments del tem­ple estan cor­rec­ta­ment cal­cu­lats i exe­cu­tats, i que els antics, els de la façana del Nai­xe­ment, cons­truïts ínte­gra­ment a l'època d'en Gaudí -com tots els de la Pedrera-, no pati­ran. Ens cre­iem que les obres de pro­tecció del tem­ple, a dos metres de la façana de la Glòria..., es por­ta­ran a terme amb les pre­cau­ci­ons necessàries i sense ensurts. Però, n'estem segurs de que el con­junt for­mat per una massa ingent de for­migó armat per a la pan­ta­lla de pilo­tis, la seva rios­tra de lli­gam i el for­migó per a la millora del subsòl no assen­tarà en un futur? Perquè, donada l'esvel­tesa del tem­ple, un cert assen­ta­ment al ter­reny i... Però si arribés quel­com tant luctuós com això, sem­pre s'hi podria tro­bar una part posi­tiva: si la Sagrada Família morís d'un atac de ria­lles -per allò de les pes­si­go­lles que esmenta el senyor Gago-, el negoci està ser­vit. Mireu. S'esmi­co­len les pedres a la mida adi­ent per a ven­dre-les a euro cada frag­ment; i aixe­quem un nou tem­ple, natu­ral­ment enco­ma­nant-l'hi en Sobi­rachs la tota­li­tat dels orna­ments. El turisme res­ta­ria garan­tit. D'una banda pel morbo de veure les runes, i per la com­pra d'una pedreta ««Record de la Sagrada Família de Bar­ce­lona (escrit a ma)»»; i d'altra pel procés de recons­trucció del tem­ple. D'aquesta manera faríem bo el refrany de que ««Els cata­lans de les pedres en fan pans»». Per­so­nal­ment tinc tota la con­fiança en els tècnics, en la tec­no­lo­gia, en la modernísima tune­la­dora, i fins i tot neces­sito creure en les parau­les del senyor Gago. No vull abun­dar en pre­ju­di­cis, pors o epi­so­dis apo­calíptics, però, la pri­mera pedra, que es va posar al 1882, jo no la vol­dria pas veure. M'estimo més veure'n l'ultima. És per això que no puc obli­dar Murphy...

****

Ara fa unes set­ma­nes que des d'aques­tes pàgines en Lluís Falgàs ens comen­tava que la revista Times afirma que Espa­nya és un país on els ciu­ta­dans viuen ««tot l'any de vacan­ces»». La revista opina que aquest és el país de la EU on es viu millor. En Lluís Fargàs pro­po­sava alguns temes que desau­to­rit­zen que aquest sigui el país de les mera­ve­lles. Em vull afe­gir a la seva opinió. Times de ben segur que no ha lle­git l'informe de la Comissió Euro­pea Employ­ment in Europe 2006, publi­cat el prop­pas­sat novem­bre, on s'ana­litza el temps dedi­cat al tre­ball a la UE. Miri, senyora Times. Segons aquesta comissió a Espa­nya la jor­nada es de 41,1 hores set­ma­nals, superant la mit­jana comu­nitària en 42 minuts. Els homes tre­ba­llen de mit­jana 41,8 hores, 30 minuts més que a Europa, i les dones 39,8 hores, 42 minuts més. Altra cosa és la pro­ducció, no es con­fon­gui. Però aquí de vacan­ces ««tot l'any»» res de res -parlo des de Cata­lu­nya, què és el què conec-. Per cert, els dar­rers estu­dis diuen que a la mei­tat dels espa­nyols no els arri­ben els diners per a fer vacan­ces... Vol dir, senyora Times, que no hau­ria d'infor­mar-se una mica més i així no difa­mar?

Antoni Viñuales

Escrip­tor

toni_­vi­nu­a­les@​hotmail.​com