Addiccions

Aquesta glo­ba­lit­zació en què vivim, per bé o per mal, també ha afec­tat, i no pas poc, els con­cep­tes morals o ètics que pre­va­lien fins fa poc. Als de la meva gene­ració encara ens van edu­car en el con­cepte dels vicis, però la gent dis­tin­gia per­fec­ta­ment entre vicis petits i vicis gros­sos, més o menys en la mesura de l'afec­ta­ment fisiològic que produïssin en els exer­ci­tants. El cato­li­cisme en deia “pecats capi­tals”. Com pas­sava amb els vicis la majo­ria de la gent con­si­de­rava que n'hi havia de dolents i de pit­jors. Actu­al­ment, per exem­ple, l'ambició és con­si­de­rada gai­rebé com una qua­li­tat, i s'acos­tuma a dir “falsa modèstia” com a subs­ti­tuta de la vani­tat, o “enveja sana” del qui admira al mateix temps que sega l'herba sota els peus. Ara, en diuen addic­ci­ons. I rei­tero que també ens les aga­fem més o menys bé. No és el mateix ser addicte a l'heroïna que a les com­pres, o al joc que al sexe. El llen­guatge mèdic té parau­lo­tes tècni­ques per defi­nir com a addicció qual­se­vol com­por­ta­ment humà. N'hi ha una per a la qual, suposo, no hi ha cap tec­ni­cisme i és la del vici de viure i sobre­viure. Ima­gino els pri­mers homínids que van des­co­brir que pegant amb un pal o un os feia més mal i la satis­facció que devien sen­tir en expe­ri­men­tar l'addicció al poder, al sot­me­ti­ment dels dèbils, a la segu­re­tat. Estic con­vençut que en aquells moments un pal o un os devien ser veri­ta­bles armes de des­trucció mas­siva, si ens ate­nem també a la poca població que diuen que hi havia. Les coses, en el fons, no són tan dife­rents. La tec­no­lo­gia ha avançat molt, la demo­gra­fia actual no té res a veure amb la de fa dese­nes de milers d'anys, però l'addicció al poder, a dir als altres què han de fer i ser obeïts o l'afany de des­trucció seguei­xen intac­tes. En un noti­ci­ari van eme­tre un repor­tatge sobre l'addicció a les com­pres i una cor­res­pon­sal situ­ada davant uns magat­zems en va dir fins i tot el nom tècnic (em nego a dedi­car un sol segon a bus­car-lo a inter­net). És a dir, el mateix canal que no para de fer anun­cis, en un món on res s'arre­gla i tot es llença, es per­met qua­li­fi­car com a malal­tia el con­sum exces­siu. L'alleu­ja­ment el van pro­por­ci­o­nar infor­mant que ja hi havia trac­ta­ments mèdics per a aquesta addicció, i suposo que pagant, és clar. Fa la sen­sació que depe­nem d'un déu maca­bre que amb una mà ens fereix i amb l'altra ens vol curar, amb una ens com­pra i amb l'altra ens ven.