Trump i el supremacisme WASP

Una conversa amb amics nord-americans resumeix, en essència, la clau dels problemes interns als Estats Units. “La gent, a Amèrica, no conviu, coexisteix.” La tan lloada multiculturalitat de la superpotència –gresol de cultures– és més un mite que oculta una societat atomitzada, en què la gent dels diferents grups ètnics i socials amb prou feines es relaciona, i en què les parròquies (creixentment sota la fórmula de franquícies religioses) resisteixen encara com a darrers baluards de la sociabilitat en un país on l'individualisme pot degenerar fàcilment en autisme polític. Tot plegat, en un moment en què creix la polarització social (per primer cop des de la Segona Guerra Mundial, les classes mitjanes ja no són estadísticament majoritàries), comencen a sorgir acudits de l'estil “If you want to live the American Dream, move to Denmark”, senyal que la deriva neoliberal ha privatitzat els cables de l'ascensor social.

Són aquestes transformacions, iniciades amb Reagan, i accelerades en els darrers anys a partir del domini absolut dels diners sobre la política, les que generen un ambient d'angoixa entre els sectors de les antigues classes mitjanes blanques que, fins a finals del segle passat, havien estat el pal de paller de la identitat nord-americana. Es tracta dels WASP, (acrònim del White, Anglo-Saxon, Protestant) tradicionalment considerat com a grup hegemònic en uns Estats Units més plurals, i amb uns valors cada vegada més qüestionats per les transformacions socials i econòmiques que porten vers un estil de vida més precari, amb menors oportunitats, majors desigualtats i unes perspectives ben pessimistes per a les noves generacions.

Més enllà de la dimensió econòmica, hi ha altres aspectes que inquieten les erosionades classes WASP. D'una banda, trobem l'emergència de nous grups d'asiàtics, especialment a la costa oest, que experimenten un gran progrés social a còpia d'una gran disciplina, èxit educatiu, protagonisme en la revolució tecnològica i que disposen de xarxes informals de suport comunitari. D'altra banda, noves generacions de llatins també accedeixen a una certa prosperitat i reconeixement social, impulsats per la seva adaptació al medi empresarial, i també per la solidesa de famílies extenses. Finalment, també apareix, com a resultat de dècades de discriminació positiva, una classe mitjana afroamericana molt vinculada a l'ocupació pública, l'educació o altres àmbits en què els treballadors són escollits prenent com a base criteris objectius de selecció, de la mateixa manera que també en sectors econòmics on aguanta el moviment sindical. Són precisament aquests col·lectius, als quals cal afegir unes dones cada vegada més independents, el principal suport del Partit Demòcrata.

És precisament aquest moviment de pinça (erosió de les classes mitjanes i aparició de grups emergents) el que pot explicar bona part de la revolució conservadora. Els atacs als treballadors públics (en alguns estats com ara Wisconsin es va eliminar la negociació col·lectiva) s'han d'entendre com una voluntat de neutralitzar el que consideren l'amenaça de la supremacia blanca. L'obsessió per privatitzar, desregular i subcontractar és una manera de dissimular les intencions profundament racistes i misògines dels WASP.

És aquí on podem comprendre el fenomen Donald Trump. Un graó per sobre del Tea Party, els partidaris de Trump formen part d'aquest col·lectiu amenaçat de perdre el control ideològic i cultural del país. D'altra banda, estigmatitzats els projectes polítics d'esquerra, no disposen dels instruments ideològics adients per interpretar la situació o aturar aquest procés de degradació de les classes mitjanes. De fet, són els seus valors de desregulació, de rebaixes impositives i d'aversió a la intervenció pública la responsable dels seus mals. Tanmateix, el milionari Trump té la capacitat de catalitzar les seves pors i els seus pitjors instints a còpia de discursos d'odi i canalitzar aquest ressentiment col·lectiu. Al cap i a la fi, els discursos contra les minories, els treballadors públics o els sindicats verbalitzats provocadorament per Trump no resulten cap altra cosa que l'intent desesperat per reivindicar el supremacisme d'un grup social en decadència. Una decadència projectada en un àmbit global com si fos la superpotència la que perd pistonada. I tanmateix el que passa és que per a molts WASP encara resulta difícil tenir un afroamericà o una dona com a màxima autoritat del seu país.