El mercat de la Devesa

Sempre he trobat sacrificada la vida dels venedors ambulants que recorren els mercats de les nostres comarques suportant de la naturalesa fred, calor, pluja, tempesta, vent i més. He parlat amb alguns i he de dir que hi ha en el seu ambient, a part de l'esperit comercial tradicional català, una certa vocació professional. Si no hi fos, potser no ho aguantarien! Oportunistes que han aconseguit roba usada intenten vendre-la a qualsevol preu. La mostren a terra sobre uns fulls de diari, desmereixent el mercat. Inquirir-los factura de l'atrotinada mercaderia és perdre el temps: o no en tenen o no saben què és una factura. Es veuen immigrants que compren, però realment, compren poc.

Som a mig setembre i els estiuejants gironins a la Costa Brava la majoria han tornat. A la cafeteria, el dijous, un grup de senyores de bona posició preparen una visita al mercat de la Devesa. “M'han dit que hi ha peces interessants”, diu una. “Les dones d'en Juanjo i en Pepote, sí mujer, las de s'Agaró, la setmana passada amb un trist miler d'euros ho van deixar net. Bé: és un dir. S'ha d'anar-hi aviat.” Queden a les 11 (?!)

Es troben al bar del pavelló firal i després dels tallats i de picar pastís surten disparades cap a la feina. Cap d'elles porta bossa, cartera o res vist. És convidar els lladres especialitzats que en col·leccionen. Porten els diners en llocs molt privats. Ja hi som! En un petit paper porten apuntades marques de fama i algunes etiquetes per poder comparar. Una mica esverades quan van en grup, ho són: ximples no!

Miren d'anar juntes, però els dissabtes, si fa bon temps, hi ha una gentada. Immigrants, africans principalment, turistes, molts encara, curiosos, xafarders que miren i remiren abans de comprar i senyores de Girona i pobles veïns, que tenen curiositat i gasten alguns diners, és el públic habitual.

Hi ha possiblement a tots els mercats ambulants d'Europa i Amèrica una plaga d'homes malaltissos, dits musclaires en l'argot de la Costa Brava, que s'estimulen tocant les dones empenyent-les o volent passar. “Perdoni!”, diu un refregant-li el cul descaradament. “De res”, diu ella distreta amb la penjadissa de bosses de firmes. “¡Tonita! ¡Ven! Aquí hay bolsos Gucci a capazos. ¡Oh, oh!”, crida una a qui un musclaire baixet li ha refregat la cara pels pits. “Que s'ha fet mal”, li diu al refregat. “No, senyora. No és res”, fa ell en observant unes anques que prometen.

En acabar, als cotxes, repassen les compres. Levi's, Gucci, Calvin Klein, Louis Vuitton, Donna Karan, Armani i més, són marques que senyoregen a la compra. Tornen cap a casa carregades, tocades i felices. Les cosinetes de pagès i minyones en tindran bo. Elles ho han passat “de locura, Tere, de locura”. Crida: “José Luis, no tengo dinero.” En Pep diu cridant: “Altra vegada? I els que et vaig donar abans-d'ahir?” “Ai!... no... jo... es... ai!”