A Joan Paredes

Més que com a amic o com a polític, que en podria dir mol­tes coses, m'interessa recor­dar avui Joan Pare­des com a per­sona i per això recor­daré la dar­rera tro­bada llarga que vam fer a casa meva amb motiu de rega­lar-me el seu lli­bre. Ell era un estudiós de l'huma­nisme i molt espe­ci­al­ment de l'obra d'Emma­nuel Mou­nier, i aquest fet ens va por­tar a par­lar del con­cepte “per­sona” i la influència que Mou­nier va tenir amb el que avui en podríem dir pen­sa­ment crític de la religió. El “per­so­na­lisme”, per ser una filo­so­fia que pro­mou un pen­sa­ment de movi­ment d'acció social amb molts ele­ments comu­ni­ta­ris i amb un fort sen­tit de trans­cendència, és nor­mal que cap­tivés una per­sona que sem­pre va tenir el neguit del ser­vei a la soci­e­tat i mai va repa­rar cap sacri­fici per ser con­seqüent.

Pro­va­ble­ment en Joan ja tenia aquest sen­tit ètic fins i tot abans de conèixer l'obra de Mou­nier i endin­sar-s'hi, perquè de ben jove ja par­ti­ci­pava en movi­ments escolta, que han estat una gran escola de civisme i ser­vei per a molts cata­lans. I és amb aquest sen­tit ètic i social que es va endin­sar en el món de la política tot i conei­xent de pri­mera hora les difi­cul­tats que supo­sava ser un dels pri­mers, mal­grat això mai va dub­tar d'assu­mir els cos­tos per­so­nals que cada moment li supo­sava.

La història de la Tran­sició no es podrà escriure sense aquesta figura, que, com d'altres, haurà pas­sat havent fet un grans esforç per­so­nal per reco­brar la democràcia i ho ha fet amb dis­creció. La seva humi­li­tat ha estat una bar­rera per cop­sar la seva vàlua en un món d'expo­sició mediàtica acla­pa­ra­dora. Era una per­sona que de vega­des feia com si dubtés perquè l'interes­sava molt saber el teu pen­sa­ment, però tenia una capa­ci­tat impor­tant de síntesi i sobre tot de tro­bar punts de tro­bada amb els adver­sa­ris.

En Joan et podia tru­car per comen­tar-te un arti­cle o per dema­nar-te el teu parer sobre quel­com que tenia pen­sat escriure amb una sen­zi­llesa tan immensa com la pro­fun­di­tat del seu pen­sa­ment. Li agra­dava com­par­tir i el con­sens, dues vir­tuts que mar­ca­ven molt la seva manera de ser i també molt pròpia dels polítics de la Tran­sició i que malau­ra­da­ment fa temps que s'han per­dut. Ente­nia la política com una ètica de ser­vei a les per­so­nes i al país. Segu­ra­ment per això l'huma­nisme per­so­na­lista el va fas­ci­nar tant perquè més que una filo­so­fia és una guia en què es posa la per­sona en el cen­tre.

Per cloure, hi ha dues fra­ses d'Emma­nuel Mou­nier que em sem­bla que com­pri­mei­xen per­fec­ta­ment el Joan Pare­des per­sona i polític. Diu Mou­nier: “Només posseïm allò que podem donar, allò que no podem donar ens pos­se­eix.” En Joan ens va poder donar molt. I “una veri­tat divi­dida en dues no fa dues veri­tats; sinó dos errors”. I tots els que hem cone­gut en Joan sabem que era una per­sona que sem­pre va tenir una sola veri­tat que com­pre­nia l'ètica i el ser­vei.