El laberint espanyol

Potser al remat a Espanya s'imposarà el sentit comú. Un sentit, el menys comú, que hauria d'obligar a trobar un govern centrat i sensat, i que recomana també estalviar noves eleccions. Però no serà fàcil. El problema és d'epidermis i de testosterona. El PP ha aconseguit en els darrers deu anys convertir-se en un empestat. I encara més, aquesta darrera legislatura. Quan els populars manen amb majoria absoluta no manen, devasten. Si Mariano Rajoy hagués estat tan cordial en públic com en privat, hauria teixit alguna complicitat. Però Rajoy no teixeix, corroeix. Com l'enveja. Durant quatre anys el seu govern ha estat incapaç de fer només un gest de complicitat. Ha esclafat la discrepància. Fins al punt que darrere la dimissió o la destitució dels directors dels tres diaris espanyols que es volen de referència hi ha hagut l'urpa del president. Si Rajoy no ha canviat el director de La Razón, ha estat exactament perquè no li calia. Com pretén ara complicitats? Això, d'un costat. De l'altre, Pablo Iglesias i Albert Rivera són incompatibles. Sofre i orina de gat. No és només qüestió d'ideologies, que també, sinó de caràcters. Tots dos tenen una cresta massa inquieta. I esperons. No es posaran d'acord en res. Si Pedro Sánchez, el darrer gran supervivent, vol lligar-los junts, no se'n sortirà. No hi ha prou lloc ni oxigen a la terra. Això de la governabilitat espanyola no té remei. Qüestió de caràcter. Que ho deixen estar. No cal eleccions, només han de tancar la parada. O paradeta.