Ara no toca

A les dar­re­ries del segle XIX,
un ves­pre, pas­sada la mit­ja­nit, les aigües de l'Onyar i del Ter comen­cen a pujar sense atu­ra­dor.
El cel des­car­rega llamps i trons. Una mena de tsu­nami s'apo­dera de la
ciu­tat, i la gent, esgar­ri­fada, puja atro­pe­lla­da­ment cap al barri antic per inten­tar sal­var-se. Molts con­flu­ei­xen a l'esca­li­nata de la cate­dral. A dalt apa­reix el bisbe Sivi­lla, cons­ci­ent que allò és “la fi del món” i impar­teix una abso­lució gene­ral dels pecats, men­tre la cam­pana Beneta escampa i repica els seus sons pro­funds i dramàtics, con­vo­cant tot­hom perquè no que­din “ente­ne­brats” i con­dem­nats per sem­pre.

També per aque­lles dates, Josa­fat, l'home­not cam­pa­ner de la cate­dral, camina pesarós per damunt de les teu­la­des de la seu, por­tant a coll un sac amb el cos inert de la Fineta, la noia que acaba de matar perquè li pro­vo­cava la luxúria. També llampa i trona, i s'hi afe­geix el so de la Beneta, que el torna boig, perquè li fa pre­sent la culpa comesa, i així acaba tirant dal­ta­baix aquell far­dell, al fos­sat
que envolta el tem­ple.

La ima­gi­nació dels mes­tres Joa­quim Ruyra i Pru­denci Ber­trana ens ha lle­gat aques­tes pàgines dramàtiques, expressió del res­pecte que
els pro­vo­cava la imatge severa de la cate­dral i el so dramàtic de seva cam­pana major, par­ti­cu­lar­ment quan arriba la nit.

Ara la Beneta no toca de nits. Temps enrere també es varen apa­gar els llums que il·lumi­na­ven la plaça de la Cate­dral i la porta dels Apòstols, perquè uns par­ti­cu­lars deien que el calor dels focus feia venir mos­quits. Ens han parat pel car­rer: “Tu què hi diràs, a això?” No ho sé. Viure i dor­mir al Barri Vell ha estat sem­pre una qüestió d'equi­li­bri entre el plaer de sen­tir-te inte­grat entre aque­lles pedres mil·lenàries i els incon­ve­ni­ents dels car­rers cos­te­ruts, que redo­blen el so de les fres­ses, i el toc de les cam­pa­nes, dia i nit.

Alguns veïns ens han dit que per ells les cam­pa­na­des són més “música” que no pas “fressa”. I el fet és
que les quei­xes –fins ara– havien estat ine­xis­tents. Han pas­sat qua­tre o cinc segles, i a ningú li havien moles­tat les cam­pa­nes. Però el
negoci és el negoci.

L'Ajun­ta­ment ha amenaçat el
Bis­bat, i el bisbe –que no vol raons– ha fet emmu­dir les cam­pa­nes de nit.
El nou bat­lle de la ciu­tat diu que a ell ja li està bé la mesura. Què ha de dir? Quin interès ha de guiar-lo?
Què sap ell de les cam­pa­nes?

La decisió pot ser més o menys encer­tada, però és evi­dent que suposa un menys­preu als ciu­ta­dans. Tanta “par­ti­ci­pació ciu­ta­dana” amb con­vo­catòries de vota­ci­ons popu­lars, tants con­sells de barri, tants cen­tres cívics, i res de tot això ser­veix quan es tracta de tren­car una tra­dició amb cen­te­nars d'anys al dar­rere. No s'ha con­sul­tat ningú, i s'ha tirat pel dret!