Ara no toca

A les darreries del segle XIX,
un vespre, passada la mitjanit, les aigües de l'Onyar i del Ter comencen a pujar sense aturador.
El cel descarrega llamps i trons. Una mena de tsunami s'apodera de la
ciutat, i la gent, esgarrifada, puja atropelladament cap al barri antic per intentar salvar-se. Molts conflueixen a l'escalinata de la catedral. A dalt apareix el bisbe Sivilla, conscient que allò és “la fi del món” i imparteix una absolució general dels pecats, mentre la campana Beneta escampa i repica els seus sons profunds i dramàtics, convocant tothom perquè no quedin “entenebrats” i condemnats per sempre.

També per aquelles dates, Josafat, l'homenot campaner de la catedral, camina pesarós per damunt de les teulades de la seu, portant a coll un sac amb el cos inert de la Fineta, la noia que acaba de matar perquè li provocava la luxúria. També llampa i trona, i s'hi afegeix el so de la Beneta, que el torna boig, perquè li fa present la culpa comesa, i així acaba tirant daltabaix aquell fardell, al fossat
que envolta el temple.

La imaginació dels mestres Joaquim Ruyra i Prudenci Bertrana ens ha llegat aquestes pàgines dramàtiques, expressió del respecte que
els provocava la imatge severa de la catedral i el so dramàtic de seva campana major, particularment quan arriba la nit.

Ara la Beneta no toca de nits. Temps enrere també es varen apagar els llums que il·luminaven la plaça de la Catedral i la porta dels Apòstols, perquè uns particulars deien que el calor dels focus feia venir mosquits. Ens han parat pel carrer: “Tu què hi diràs, a això?” No ho sé. Viure i dormir al Barri Vell ha estat sempre una qüestió d'equilibri entre el plaer de sentir-te integrat entre aquelles pedres mil·lenàries i els inconvenients dels carrers costeruts, que redoblen el so de les fresses, i el toc de les campanes, dia i nit.

Alguns veïns ens han dit que per ells les campanades són més “música” que no pas “fressa”. I el fet és
que les queixes –fins ara– havien estat inexistents. Han passat quatre o cinc segles, i a ningú li havien molestat les campanes. Però el
negoci és el negoci.

L'Ajuntament ha amenaçat el
Bisbat, i el bisbe –que no vol raons– ha fet emmudir les campanes de nit.
El nou batlle de la ciutat diu que a ell ja li està bé la mesura. Què ha de dir? Quin interès ha de guiar-lo?
Què sap ell de les campanes?

La decisió pot ser més o menys encertada, però és evident que suposa un menyspreu als ciutadans. Tanta “participació ciutadana” amb convocatòries de votacions populars, tants consells de barri, tants centres cívics, i res de tot això serveix quan es tracta de trencar una tradició amb centenars d'anys al darrere. No s'ha consultat ningú, i s'ha tirat pel dret!