El bar de la meva vida

Llegint amb nostàlgia Aquella porta giratòria, Premi Josep Pla, escrit amb la prudència característica pel periodista Lluís Foix, però també amb aquell punt de mala llet que poden destil·lar les bones persones d'ordre, ens podem assabentar d'intimitats que es vivien a La Vanguardia quan encara era Española a la capçalera i quan va deixar de ser-ho, a la capçalera. Així podem saber coses dels Condes, de com vivien els periodistes aquells anys grisos en què entrar en aquell diari era tenir feina assegurada per a tota la vida, l'alt nivell dels corresponsals i les petites misèries de com aconseguir sobresous. També com es feien els editorials i d'on arribaven en ocasions, això sí, quan ell no n'era pas director. És un llibre divertit, d'obligada lectura pels periodistes, com ho seria també aquella Història de La Vanguardia d'Agustí Calvet Gaziel, aquesta sí escrita amb mala bava per qui en va ser el director durant la República, que molts periodistes gironins vam llegir quan ens la va portar de París en Puigdi, avui molt honorable president. Però el que m'interessa del llibre de Foix és que ens recorda com en aquelles redaccions es xerrava molt, es discutia més i, sobretot, es fumava, menjava i bevia tot el que es puguin imaginar i una miqueta més. I això em recorda les redaccions gironines dels anys 80 i 90, quan tots plegats érem més joves, treballàvem fins a la matinada i també menjàvem plegats, bevíem plegats i fumàvem plegats. I no he pogut deixar de pensar en bars i discoteques que van ser els nostres, del Cu-cut al Croquis, del Fractal al Boomerang, però sobretot, sobretot, el Nummulit, el bar del carrer del Nord que va acollir una tropa de gent de la universitat, de les lletres i de la Girona de la nit, però que va ser també punt de trobada de periodistes de totes les races. El Nummulit va ser el bar de la meva vida des del 86, quan va obrir, fins a mitjan els 90, quan la feina em va fer canviar de ciutat. Ara molts nummulitaires volen retrobar-se per recordar aquells anys passats en un local on “n'hi ha que vam viure passió, tristesa, amor, desamor... vam fer-hi grans amics, vam riure i vam cantar-hi i tot, tu!”, com diu la Rosa a l'hora de convocar-nos. I Pim Colomer, propietari i ànima del local, recorda com a més de passió, tristesa, amor i desamor hi vam apagar “una set que no s'acabava mai”. Benretrobats, amics nummulitaires!