Esbravats

«Qui té duros fuma puros i qui no en té fuma paper», em dirien si després de quinze anys de cre­mar havans anés pro­cla­mant que els dei­xava i tor­nava als duca­dos per no fer osten­tació. I això és el que pen­sem quan els de Frei­xe­net diuen que aquest Nadal repe­ti­ran –afe­gint-hi qua­tre pedaços– l'anunci de l'any pas­sat en un exer­cici de «publi­ci­tat res­pon­sa­ble», decisió presa «des de la raci­o­na­li­tat i amb un cri­teri de no fer osten­tació». La decisió és raci­o­nal, perquè per posar fi a la paciència dels espec­ta­dors no cal can­viar cada any de guió –repe­tint cada any el mateix anunci acon­se­gui­rien igual­ment que gai­rebé tot­hom fes zàping–, però és curiós que l'atac de sen­tit comú els hagi vin­gut ara. Han tin­gut molts anys per dei­xar de fer osten­tació, i que fins ara no l'aban­do­nin és un senyal que la crisi és forta. Llençaven la casa per la fines­tra amb la super­crisi dels anys setanta –Liza Min­ne­lli, bom­bo­lleta 1977–, con­ti­nu­a­ven fent-ho en la recessió ante­rior a l'actual –Kim Basin­ger el 1993, tota la tropa de Belle époque el 1994...–, però mai com ara havien arri­bat a la con­clusió que el mer­cat està esbra­vat del tot.

Quan passi la crisi, veu­rem si aquesta decla­ració d'aus­te­ri­tat és real o només obli­gada per les cir­cumstàncies. M'agra­da­ria que fos un canvi de rumb, perquè així els Moji­nos Escozíos tin­drien l'opor­tu­ni­tat de fer rea­li­tat el seu somni. «¡Que­re­mos ser, que­re­mos ser, bur­bu­ji­tas del anun­cio de Frei­xe­net!», fa temps que can­ten sense que els facin cas. Amb la il·lusió que s'ho espe­ren, s'hi posa­rien bé per qua­tre quar­tos, i l'èxit d'audiència podria ser rotund. El Sevi­lla fent osten­tació de panxa i gre­nyes i acom­pa­nyat de Las Supre­mas de Mósto­les ballant can-can no tin­dria el gla­mour d'un Paul New­man, un Pierce Bros­nan o un Anto­nio Ban­de­ras vol­tats de neda­do­res, però ja sabem on ens ha por­tat tanta finesa.