Sóc vell

De molts anys abans en vaig tenir un senyal que fou quan vaig haver de dei­xar de jugar a fut­bol perquè la pilota ja cor­ria més que jo.

Els records se m'amun­te­guen fent una pila de rocs dei­xats ací i allà. El més antic és la neu al jardí de cal Mon­set. Vaig estar de molta sort amb els pares, vaig ser feliç a col·legi, em va tocar de ple el tràngol de la guerra i no vull par­lar-ne perquè no vull fer esca­ra­falls, vaig ser feliç a Mata­de­pera tant que vaig ser capaç de tirar per capellà.

Alto les seques. Ficat a la cle­ri­cal·la em vaig tro­bar tit­llat pel bisbe que jo no tinc “eixa cosa, eixa cosa que dóna la for­mació del semi­nari”. No me la vaig empas­sar i vaig dir que gràcies a Déu. Entre la cle­ri­cal·la hi tinc bells i esti­mats amics, però no puc arri­bar a desit­jar que m'enten­guin.

No me'n vanto. He estat una casa sense pany a la porta i he tro­bat la pau, la com­pa­nyia i l'amis­tat allà on el capellà l'ha de tro­bar. En la gent. En la soli­tud dels anys, la vida del vell és una llarga i ampla plana que s'escorre davant teu i que es perd en la infi­ni­tud.

Déu, la seva colla i sobre­tot la seva Mare se't fan pro­pers. Més que d'altra cosa se't fan repòs, t'hi adorms com mai. Pas­ses esto­nes de ver­go­nya con­fes­sant-te que has estat un imbècil i en pas­ses de pau con­fes­sant-te que Déu t'ha posseït.

No sabeu pas amb quina ten­dresa et mires la quit­xa­lla, amb quina mena de temença amis­tosa veus la gent jove i tens la gràcia de patir amb els que se sepa­ren i fan el xim­ple.

Tot sigui en nom de Déu.