Veure'l venir

Van coincidir el líder socialista, Sánchez Pérez-Castejón, i el líder del suflé bolivarià, Iglesias Turrión, en una festa de molta anomenada, i va ser molt comentat el correcte vestit d'etiqueta que lluïa aquest, en contrast amb la deixadesa i l'absència de corbata de l'altre, cosa que il·lustra, més que cap discurs dels que s'emporta el vent, el que podria passar si arriben a formar govern tots dos. El representant d'un partit històric que queda com un passerell i el capitost de l'onada demagògica que sap adoptar quan vol una imatge tranquil·litzadora; la improvisació de l'integrat davant l'astúcia de l'apocalíptic. És important saber veure venir les tiranies; però, com que la imatge és el missatge, molta gent queda seduïda davant aquests petits trucs i per algunes ambigüitats calculades. No és res que no hagi passat abans i que no puguem descobrir fàcilment –ningú no s'atreviria a parlar de “nova política” si la lectura dels clàssics no hagués estat extirpada de l'ensenyament–. Ciceró, per exemple; potser perquè era el més intel·lectual, va ser l'últim a veure venir Juli Cèsar. I va haver de reconèixer al capdavall, quan ja tothom havia entès que hi havia un projecte per enderrocar la República, que el pare de la pàtria l'havia enganyat amb les seves delicades maneres. Aquí molts diran, igualment, si el gran venedor de fum arriba a tocar poder i comença a fer reformes institucionals, que semblava impossible que fos capaç de fer tants disbarats, tan bé que li quedava l'esmòquing.