L'estalvi

Aquest dilluns vaig rebre una trucada d'aquelles que et fan estar vint minuts al telèfon i que, a mesura que et van fent confessions, t'adones que, per un cantó, no la podràs escurçar i, per l'altre, t'estan traslladant tot un cúmul de “porqueria” que no et farà cap bé. Si aquest tipus de trucada és d'algú estimat l'entomes amb interès i, com que l'empatia és un camí d'anada i tornada, fas el que pots i n'intentes minimitzar els efectes negatius. Però si la trucada és d'algú poc proper no acabes d'entendre per quins set sous t'utilitzen de confessor i et col·loquen tot un munt de preocupacions, neguits i confidències que poc tenen a veure amb tu i que, quan penges, han aconseguit deixar-te una estranya sensació d'angoixa sobrevinguda que no acabes d'entendre.

Amb els anys aprens a relativitzar l'ímpetu i la necessitat d'arribar a tot arreu, de saber-ho tot, de fer feliç a tothom i de sentir frustració si no aconsegueixes satisfer totes aquestes exigències que tu mateix et vas imposant. L'estalvi emocional (no el monetari) d'allò que no és imprescindible saber és un aprenentatge i un bé a cuidar. Per això mateix la primera vegada que la meva estimada i lúcida amiga Myriam em va preguntar: “Ho necessito per ser feliç?”, davant una imminent però delicada confidència, em vaig apropiar de l'encertada frase i ara intento posar-la d'escut quan veig que les converses aniran per camins tortuosos i innecessaris. Jo la hi vaig prendre i, avui, tot i que no li he consultat (espero que no li sàpiga greu) els la regalo.