Suborns

Tangentopoli esclatà el 17 de febrer del 1992, quan Mario Chiesa s'embutxacava catorze milions de lires procedents d'una empresa de neteja, concessionària del servei de Milà. Els bitllets eren marcats, quan l'empresari estava cansat de pagar les tangente que exigien alguns polítics. Un grup de jutges i fiscals havien acordat executar la campanya Mani Pulite –res a veure amb el Manos Limpias espanyol– i van posar enlaire la política italiana. Un any després, més de 1.600 càrrecs públics eren jutjats (1.233 resultaren condemnats), el primer ministre fugat a Tunísia i els principals partits, dissolts. Queia la Primera República Italiana.

A l'Estat espanyol tot arriba més tard i ara la corrupció ha esdevingut una epidèmia i hi ha un partit polític que fins l'ha convertit en raó d'existència. Conec militants populars força honrats, però el seu partit és la cova d'Alí Babà. Al madrileny carrer Gènova els ordinadors no tenen prou memòria i al País Valencià els sobres són farcits de bitllets. No hi ha corruptes, hi ha una immensa xarxa de corrupció. Dalt la piràmide, la silenciosa imatge del plasma.

La política del suborn ha superat l'indigne finançament dels partits fins convertir-se en enriquiment personal i les presumpcions esquitxen la corona. Si la primera transició espanyola serví per reformar l'exèrcit, la segona ha d'enfocar la persecució de la corrupció i la reforma judicial. I en el procés català, també la neteja és fonamental per seguir endavant. És hora d'actuar amb extrema duresa contra els corruptes.