Vaga heroica

“Per pri­mer cop després de la guerra, la massa es llançà al car­rer, a Bar­ce­lona, l'1 de març de 1951, i va inven­tar una forma d'acció nova i potent, limi­tada a uns objec­tius pre­ci­sos però de sig­ni­fi­cació política evi­dent.” Així definí Max Gallo la “vaga de tram­vies”, tal com se l'ano­menà lla­vors i en el lli­bre que Fèlix Fanés publicà el 1977 sobre aquells fets, tot i que seria més cor­recte qua­li­fi­car-la de vaga d'usu­a­ris o boi­cot. Aquests dies fa 65 anys de les pro­tes­tes per l'aug­ment del bit­llet de tram­via. Va pujar de 0,50 pes­se­tes a 0,70. S'exal­ta­ren més els ànims en saber que els bit­llets a Madrid valien la mei­tat. Des de pri­mers de febrer cir­cu­la­ren fulls impre­sos rudi­men­ta­ris que exhor­ta­ven que la gent anés a peu a tot arreu. Tal dia com avui grups d'estu­di­ants ja havien tren­cat vidres. Els trets de la poli­cia cau­sa­ren un mort. La gent anava i tor­nava cami­nant de la feina. La pluja no impedí que a l'entrada i sor­tida del camp de les Corts (el Barça guanyà el Racing per 2 a 1) ningú no pugés als tram­vies. Les auto­ri­tats s'alar­ma­ren. Abai­xa­ren el preu del bit­llet, tot i que el gover­na­dor Baeza Alegría s'hi resis­tia. Aque­lla vaga de viat­gers fou espontània –sense sin­di­cats– i heroica. Eren temps pit­jors que els d'ara: con­di­ci­ons de vida dures; repressió poli­cial; sala­ris mise­ra­bles; raci­o­na­ment; cor­rupció. La vaga afa­vorí tot­hom. Valia la pena anar a peu. No era en bene­fici d'uns pocs. I no debi­li­tava Bar­ce­lona, com passa ara, enfront de la cobdícia impúdica de Madrid.