Queralt

Enguany fa cent anys de la coro­nació de la Mare de Déu de Que­ralt, d'aquest cen­te­nar me'n toquen trenta-cinc. Ves que des­cab­de­llo records. El bisbe Tarancón em ven­tava fora de supe­rior del semi­nari amb aques­tes raons tan ben rao­na­des: “A vostè, li falta eixa cosa, eixa cosa que dóna la for­mació del semi­nari.” No vaig gas­tar-li embuts: “Senyor Bisbe, en dono gràcies a Déu.” Aquesta dita m'ha que­dat tan ben sabuda que explica els tren­ca­colls i vitri­colls de la meva vida.

La gent m' entén per un gene­ral, em costa molt que els cape­llans m'enten­guin, sense cap mala volun­tat per la seva banda ni per la meva. Però sense aquesta tocata i fuga farien de molt mal enten­dre aques­tes rat­lles.

Ja em teniu a Que­ralt. Hi vaig ser feliç, qui no ho és a Que­ralt rebe­gut pels amples espais enllà i ençà i una mena de sua­vi­tat de l'atmos­fera que no he tro­bat enlloc més. Des de la mun­ta­nya aprens a par­lar amb els arbres i ende­vi­nes com can­ten els ocells i els sents tre­mo­lar quan l'àliga passa al matí. Endemés Que­ralt és un con­trast entre espais sense límits del solell i les ombres entot­so­la­des de l'obaga. En dono gràcies a Déu de poder-ho dir. No puc par­lar de la inti­mi­tat i la bellesa d'aquell món, se't fiquen a din­tre i tens una pau que no s'explica més que pen­sant en la Mare de Déu i en l'ore­neta de pau que vola des d'aquell cim. Allà dalt, sota la planta de la Mare de Déu, vaig tenir una casa sense pany a la porta. Hi rebia qui fos. Tot d'una me'n van treure. Gósol m'espe­rava.