Bona parella

De lluny estant, veig una pare­lla que camina amb cele­ri­tat, com si anes­sin a bus­car l'últim tren de la seva vida. Ella ves­teix un jer­sei de llana, amb rat­lles amples blan­ques i negres, pan­ta­lons gas­tats i botí blanc amb qua­tre sive­lles. Ell porta una samar­reta de punt amb coll cami­ser obert, també negra, i uns texans blaus ultra­ar­ra­pats. Les vam­bes de color grana del noi fan joc, en una mirada dia­go­nal, amb les ulle­res de pasta de la noia. La imatge és artística, harmònica. Tots dos por­ten una bossa grossa, de cuir negre, pen­jada a l'espat­lla. La de la noia té un folre ver­mell inte­rior, del mateix to que els seus lla­vis per­fi­lats i humits. La pare­lla xoca i se separa pel fre­gadís dels sar­rons. Cami­nen enri­o­lats i els vole­ien els cabells cas­tanys i lli­sos, com si hagues­sin pac­tat amb el vent. Són dig­nes d'una foto­gra­fia antològica, d'aque­lles que encara s'expo­sen cent anys després, com la de Times Square feta per Vic­tor Jor­gen­sen el 14 d'agost del 1945 en què un sol­dat de la marina nord-ame­ri­cana i una infer­mera es fan un petó apas­si­o­nat. Per fer bona pare­lla cal estètica i cal màgia. Pot­ser aquest noi i aquesta noia no són cap tàndem, ni sur­ten ple­gats a sopar, ni són amants. Pot­ser ni tan sols són amics íntims, però irra­dien una bella com­pli­ci­tat còsmica, sia­mesa, que ho devasta tot. Són una uni­tat per­fecta: la gent es gira per mirar-los, des­pre­nen llum. Ella no és gaire alta ni bonica i ell pot­ser no camina del tot recte ni mou els malucs com un poeta romàntic. Però junts, avui, fan que l'espec­ta­dor senti una rea­li­tat més feliç. I et canto.