Vertebració i equilibri territorial, més enllà de la crisi

L'empresa Lear tancarà la factoria de Roquetes i deixarà més de 500 persones al carrer. La xifra, per si sola, és elevada. Però 500 llocs poden ser molts o poden ser pocs en funció de quin sigui l'univers comparatiu. I en el cas ebrenc, deixar 500 persones al carrer suposa directament incrementar un 30% la taxa d'atur industrial a les comarques del Baix Ebre i el Montsià.

Després que dilluns l'empresa anunciés oficialment al comitè el tancament de la planta de Roquetes, sindicats, treballadors i polítics locals han començat a fer-se sentir. Uns denuncien una deslocalització encoberta, d'altres reivindiquen els mateixos gestos i ajuts públics que han rebut treballadors d'altres empreses similars i els darrers parlen sense embuts, augurant un futur molt negre a la zona si no s'impulsen plans d'industrialització alternatius. Sense pretendre treure o donar la raó a uns o altres, el cert és que situacions dramàtiques com les que pot desencadenar aquest tancament tornen a posar en evidència les febleses d'un sistema econòmic poc diversificat i massa dependent, sobretot en zones que precisament no destaquen per tenir índexs demogràfics elevats.

Per aquest motiu, les administracions competents han d'anar més enllà dels esforços que ara –de manera intensiva i puntual– han de servir per minimitzar la coïssor d'aquesta i de moltes ferides que ens està deixant la crisi. Calen plans d'industrialització que a curt, però, sobretot, a llarg termini, evitin que decisions com la que ara han d'assumir els treballadors de la planta de Roquetes siguin tan traumàtiques. I calen plans d'industrialització, també, perquè són una bona fórmula de vertebració i equilibri territorial.