Full de ruta
Talent perdut
Quantes dones van intervenir ahir al debat d'investidura que se celebrava al Congrés dels Diputats? Una? Dues? Doncs no, van ser tres. Tres intervencions d'un total de disset en el parlament espanyol més femení de la història, amb 140 diputades i 210 diputats. No s'enganyin, però, la proporció no és gaire diferent al Parlament de Catalunya, amb 52 diputades i 83 diputats. De paritat, en el món de la política, no n'hi ha gaire, malgrat que hi ha normes que fixen quotes, com també passa en els consells d'administració de les empreses. El que és preocupant és que això té lloc en un país on les dones presenten menys fracàs escolar que els homes i tenen, avui en dia, un nivell de formació superior al gènere masculí –més de la meitat dels titulats universitaris són dones–. I, per contra, tenen pitjor salari i contractes més precaris. Vaja, que allò de la igualtat, quan es parla de feina, encara continua sent una quimera, com també ho és la màxima “a igual feina, igual salari”. I la cosa ha empitjorat en els darrers anys a conseqüència de la crisi.
És tot un luxe que una societat pugui permetre's malbaratar el talent, els coneixements i l'experiència de milers i milers de dones que, principalment, per la manca de polítiques de conciliació, opten per posar la família –caldria puntualitzar, els fills– per davant de la seva feina acceptant condicions de treball precàries arribant, fins i tot, a abandonar el mercat laboral. Ens hauria de fer vergonya, a homes i també a dones, que això pugui passar en ple segle XXI, que no siguem capaços de dotar-nos de les eines necessàries per poder compaginar feina i família en condicions d'igualtat. La maternitat no ha de ser una càrrega per a la mare, ha de ser una responsabilitat compartida a tots els nivells. El problema no són els fills sinó la parella, quan anteposa la seva carrera professional a la de la dona. Les coses, sortosament, estan canviant, però encara falta molt per arribar a la plena igualtat.