Tribuna
Camí a enlloc
Tots els presagis ja s'han complert: resultats encallats el 20 de desembre; egoismes desaforats dels partits polítics; tacticisme cínic –amb alguna covardia afegida– d'alguns; aventurisme agosarat de Pedro Sánchez a la recerca de consolidar el seu lideratge de portes endins del PSOE; successius atreviments d'Albert Rivera, i un amagar-se al seu cau de Pablo Iglesias a la recerca de l'assalt mortal al seu rival, el PSOE històric. Tot el guió s'ha complert al peu de la lletra, sense sorpreses ni variacions. Exactament com estava previst, pacte PSOE-C's inclòs, i la votació axiomàtica com a sentència el dia 2 de març. Estem davant l'avançament dels comptes a dos mesos vista?
Lluny de ser un tràmit, tot això que succeeix en la política espanyola en aquest moment hauria de ser motiu de gran preocupació per a una classe política fraccionada i poc responsable de les seves molt greus diferències d'origen i, tal vegada, de la seva impreparació o insuficiència. Uns, per pur ego; altres, per il·luminat agosarament que no els permet distingir entre valentia i temeritat, com demanava el savi Aristòtil; els de centredreta, per no voler reconèixer el grau d'indignitat moral que raja de les seves múltiples corrupcions i les “bandes organitzades” al si de la seva estructura partitocràtica, com la defineixen els actes judicials. Pot netejar la casa comuna de tots qui es mostra incapaç d'arreglar la pròpia? No és un signe d'absoluta debilitat doblegar-se a les raons de Rita Barberá, suposant que n'hi hagi, sense ruboritzar-se?
A la política hi haurien d'anar els millors de cada casa en qualsevol cas. Res és més decisiu que els interessos col·lectius: el bé comú, la justícia distributiva, la transparència del modus operandi... I tot això queda ratificat a les formacions actuals partidàries o en tan febles lideratges? Certament, qui paga malament no rep el favor dels millors. Una elemental conseqüència de la lògica, tot i que de vegades sembla més pròpia d'El Lazarillo de Tormes o d'El Buscón Don Pablos, de Quevedo. Sobra picaresca i trobem a faltar Plató, Descartes o Maritain. Es pot arribar gaire lluny amb aquest bagatge? Són sostenibles certs lideratges que, fugint del seu estat natural, persegueixen el goig de les més encimbellades altures?
El recent debat d'investidura no ha fet res més que tacar la perspectiva, sense aclarir on es pretén anar en un país que el 2015 va veure fugir 75.000 milions d'euros; que ha aconseguit paralitzar les inversions per la gran inseguretat política; que és incapaç de regenerar el mercat laboral amb una taxa massa onerosa del 23% d'atur; que es resisteixen a prendre consciència els seus dirigents –tret de per fer demagògia– del més d'un milió de famílies en precarietat econòmica, etcètera. Davant tal panorama, tots els egoismes, tots els personalismes mereixen la foguera. I si els partits polítics no serveixen per resoldre –o intentar-ho– els problemes bàsics de la societat espanyola, haurien de reflexionar sobre la seva idoneïtat o el simple dret a l'existència.
Els lideratges personals estan fallant; suportem un eclipsi ètic, intel·lectual i de mestres; vivim sense alè les bajanades personals de cada dia; i no poca gent diposita les seves esperances, no en el patriotisme dels polítics, sinó en la cridòria dels demagogs que proposen estratègies de Lenin, Gramsci o Ernesto Laclau, que no s'assemblen en res als deures occidentals d'ara, a la llista d'urgències dels homes del segle XXI, a qui la globalització llançarà a la misèria dels poderosos neofeudals de l'economicisme desaforat sense més llei que la del mercat ni altra moral que la de la utilitat. El presumptuós Francis Fukuyama ja parlava el 1990 del “final de la Història”!
Humilment penso que els nostres líders haurien de reflexionar ignasianament o marxar al desert a fer penitència. Quasi sense excepció després del que hem vist. Les idees són per combinar-les, si cal, en un escenari travat i sense majories naturals. És la imprescindible mistificació de la sortida de les grans crisis: el mestissatge de fórmules, preceptes i solucions. La raça pura no existeix, i en cas de donar-se, es corre el risc dels perfeccionistes histèrics que ja vam conèixer als feixismes i comunismes impossibles de la postguerra mundial. Penso que el “mestissatge ideològic” es torna inexcusable en conjuntures com aquesta. Potser és necessari maridar V. Lapuente amb el seu El retorno de los chamanes amb aquest ara tardanament redescobert Keynes, que certs polítics germànics pretenien enterrar. El vell és a vegades el nou. D'una altra manera, anem sense rumb.
