Mentides habituals

N'hi ha que s'han cregut de debò que res no és veritat ni és mentida, que ni tan sols depèn del color del vidre amb què es mira, sinó de les vegades que ets capaç de repetir-ho, i dels poderosos altaveus que tens per normalitzar-ho als menjadors de les cases, als despatxos, als bars, als mercats de barri, al carrer. Sorprenentment, els defensors de l'Espanya eternament unida, que són poderosos, manifesten un amor apassionat per aquest mecanisme d'alquímia retòrica. No deuen tenir en gran valor els seus arguments, ni deuen veure un gran capital en els 300 anys d'història unitària espanyola, perquè acompanyen sistemàticament el seu discurs de mentides –grans i petites– repetides compulsivament, premeditadament i disciplinadament per justificar la seva actitud.

Per això Mariano Rajoy, quan es posa el barret de defensor de la unitat d'Espanya, de la sobirania espanyola i de la legalitat, sempre afegeix al paquet la “igualdad de todos los españoles”, aquella igualtat de la qual són testimonis, entre altres, el concert basc, l'espoli fiscal català, el rei Joan Carles, el difunt Emilio Botín i uns quants centenars d'indultats pel govern. També per això Pedro Sánchez empastifa el seu discurs amb allò de la “crisi de convivència a Catalunya”, de la mateixa manera que Rivera i Fernández Díaz assimilen la independència votada i guanyada a les urnes a “trencar la convivència” i “sortir d'Europa”. Aquesta Europa que era de 12 i ja va pels 28 (i pujant) i que va engolir la reunificació alemanya en dos dies a pesar de tots els tractats.

Això d'Europa també ho diu el ministre Margallo, el del viatge etern per la galàxia, que acaba d'ampliar repertori amb una nova fal·làcia, habitual en el discurs desacomplexadament pocavergonya de Rivera, quan propaga la idea que a la societat catalana no hi ha llibertat, que es veta els no independentistes, que no se'ls dóna veu. El ministre n'ha dit “mur de silenci”, però si avui, demà o demà passat poseu la ràdio o la tele o feu tertúlia de cafè veureu que és pura mentida. Una més. Una de tantes. Sense cap ignorància, amb tota la premeditació.